Oriol Broggi dirigeix La nit de les tríbades (1975) de Per Olov Enquist al Teatre de Sarrià, un encantador teatre a la italiana d’inicis del segle XX recentment restaurat. Es tracta d’un dels muntatges mítics de la primera etapa del Teatre Lliure: Fabià Puigserver el va dirigir el 1978, amb un elenc format per Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Anna Lizaran –va guanyar el Premi Margarida Xirgu per aquella interpretació– i Domènec Reixach. Ara teniu l’ocasió de veure l’obra interpretada per quatre joves actors i en versió de Joan Yago, que segueix la traducció de Jem Cabanes.

La peça parteix de la biografia d’August Strindberg (1849-1912) per recrear un assaig al petit Teatre Dagmar de Copenhaguen a principis de 1889. Siri von Essen, la seva dona, està preparant la seva tornada com a actriu, i projecta fer-ho amb l’estrena de La més forta, una peça breu del dramaturg suec. El matrimoni està en procés de separació i té la intenció de compartir únicament l’economia, el teatre i els fills. Però, aclaparat per la misèria, la censura i una forta crisi personal, August imposa a la sala d’assaig –un espai informal amb tres taules, caixes de cervesa i un calefactor que no funciona– la seva condició d’autor-marit opressor que es fa l’ultratjat.

Broggi juga a desdibuixar encara més la distància entre l’assaig –de La més forta– i la representació –de La nit de les tríbades. El fet que hi hagi una triple fila de butaques a l’escenari permet a una sèrie d’espectadors privilegiats trobar-se ben a prop del joc actoral. El paper de Siri el fa Clara Mir (Electra; Exercicis de crueltat per a infants); Joan Marmaneu (Bruels, Al final, les visions, Mercè Rodoreda en el triangle de París, Com es moren els ocells, Salomé) assumeix el paper del torturat August; Cristina Arenas (La Font de la Pólvora, Les altres, Allà lluny hi ha una caseta) interpreta Marie Carolina David, amant de Siri i “reina de les tríbades”, i a Jordi Llovet (Els perseguidors de paraules, Filumena Marturano, Marie, la roja) li toca la part de Viggo Schiwe, un aspirant a director que no toca ni quarts ni hores.

Els personatges intenten, sense gaire èxit, atacar l’assaig de La més forta, una obra que mostra un intercanvi desigual entre dues dones: la intersubjectivitat és bandejada en favor de la introspecció de l’únic personatge que pren la paraula i fa servir l’altre com a presència que valida o, si més no, sosté la construcció reflexiva de la seva intimitat i identitat. Però vet aquí que el drama que sembla negar-nos la peça s’esdevé en la sala d’assaig, per les contínues increpacions i retrets entre l’autor i l’actriu, marit i muller, “dues rates en el mateix cau”.

Sarcàstica i sòbria, Siri fa grans esforços per no perdre els estreps. No gaudeix de la batalla psicològica, però es bat amb valentia contra el seu contrincant. Està irreparablement dolguda perquè August, a més d’haver-la volgut convertir en la seva minyona particular –a ella, tota una baronessa–, ha venut en nom de la literatura la seva intimitat, inclosa l’apassionada relació que Siri manté amb l’escriptora danesa Marie Carolina David. L’afer és ben conegut, atès que Strindberg va escriure sobre aquest “erotisme pervers” a En dåres försvarstal [Al·legat d’un boig] (1893), un llibre autobiogràfic concebut com a acte de revenja contra la seva “endimoniada senyora”, amb qui sempre es va sentir “ballant a la vora d’un cràter”. Que la mateixa Marie faci d’actriu-orella o actriu-espàrring –el seu personatge no parla–  a La més forta constitueix una invenció o llicència que li permet a Enquist dramatitzar el conflicte entre el marit i l’amant de la seva dona en el context d’una sala d’assaig.

La misogínia de Strindberg és d’allò més histriònica; segons ell, les dones –harpies, dimonis, ratpenats, “mones emancipades”– tenen una “naturalesa criminal”, parasitària i covarda. Marie escolta seriosa, amb un certa displicència, i espera el seu torn mentre beu una cervesa rere l’altra; gairebé sent tendresa per aquest home, que acabarà confessant sentir-se insignificant com una pelleringa o una closca buida. Per la seva banda, Schiwe, escarmentat admirador de Strindberg, mostra –més enllà de la seva tendència a l’adulació buida i grandiloqüent– un tarannà genuïnament conciliador, que topa amb la bel·ligerància de l’autor suec. Molt ben defensat per Llovet, el personatge està tota l’estona fora d’òrbita, aliè a la complexa figura que formen els altres tres. Enmig d’un assaig tan poc ordenat i tan regit per la visceralitat, resulten còmics, si no patètics, els seus intents de lluir-se amb determinades instruccions de direcció. Les dues actrius i amants van per lliure, fins a ressignificar el vincle entre els personatges de La més forta: el que estava concebut per ser dit amb odi –el subtext apuntava originalment a una disputa per l’home, protagonista absent i centre gravitatori de tot plegat– acaba sent transmès amb un amor que palesa la profunditat del lligam entre ambdues.

Oriol Broggi dirigeix amb fermesa i precisió el quartet actoral, en el que constitueix una més que reeixida recuperació d’una de les peces fundacionals del teatre contemporani català. La interacció verbal és tan esmolada que no necessita amplificadors. Arenas, Marmaneu i Mir fan unes interpretacions punyents i contingudament expressives que traslladen a la perfecció la densitat emocional de la relació, de manera que entenem tant la necessitat de trencament radical i sense concessions a què ha arribat Siri com la impotent desesperació d’August. Els seus rostres congelats en la fotografia final denoten una derrota íntima i dolorosa.

El dur intercanvi dialogal ens arriba suavitzat o tamisat per una llum càlida; és l’art dramàtic mateix el que ens protegeix de la intempèrie. A partir d’un determinat moment es tematitza la posada en escena amb un subratllat metateatral, que va des de la posició dels focus fins a la utilització del fum i d’uns pocs elements de vestuari. Tant el barret de Siri com el silenci de Marie marquen l’entrada a la representació de La més forta. Ara bé, la transició musical i l’entrada de la regidora operen a un altre nivell, situant-nos com a espectadors d’una obra que en conté una altra. Les dues posades en escena es miren com jugant al mirall, i quedem atrapats en l’encreuament de reflexos.

Crítica publicada a Núvol el 18 de març de 2026