La nit de les tríbades

Oriol Broggi dirigeix La nit de les tríbades (1975) de Per Olov Enquist al Teatre de Sarrià, un encantador teatre a la italiana d’inicis del segle XX recentment restaurat. Es tracta d’un dels muntatges mítics de la primera etapa del Teatre Lliure: Fabià Puigserver el va dirigir el 1978, amb un elenc format per Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Anna Lizaran –va guanyar el Premi Margarida Xirgu per aquella interpretació– i Domènec Reixach. Ara teniu l’ocasió de veure l’obra interpretada per quatre joves actors i en versió de Joan Yago, que segueix la traducció de Jem Cabanes. La peça parteix de la biografia d’August Strindberg (1849-1912) per recrear un assaig al petit Teatre Dagmar de Copenhaguen a principis de 1889. Siri von Essen, la seva dona, està preparant la seva tornada com a actriu, i projecta fer-ho amb l’estrena de La més forta, una peça breu del dramaturg suec. El matrimoni està en procés de separació i té la intenció de compartir únicament l’economia, el teatre i els fills. Però, aclaparat per la misèria, la censura i una forta crisi personal, August imposa a la sala d’assaig –un espai informal amb tres taules, caixes de cervesa i un calefactor que no funciona– la seva condició d’autor-marit opressor que es fa l’ultratjat. Broggi juga a desdibuixar encara més la distància entre l’assaig –de La més forta– i la representació –de La nit de les tríbades. El fet que hi hagi una triple fila de butaques a l’escenari permet a una sèrie d’espectadors privilegiats trobar-se ben a prop del joc actoral. El paper de Siri el fa Clara Mir (Electra; Exercicis de crueltat per a infants); Joan Marmaneu (Bruels, Al final, les visions, Mercè Rodoreda en el triangle de París, Com es moren els ocells, Salomé) assumeix el paper del torturat August; Cristina Arenas (La Font de la Pólvora, Les altres, Allà lluny hi ha una caseta) interpreta Marie Carolina David, amant de Siri i “reina de les tríbades”, i a Jordi Llovet (Els perseguidors de paraules, Filumena Marturano, Marie, la roja) li toca la part de Viggo Schiwe, un aspirant a director que no toca ni quarts ni hores. Els personatges intenten, sense gaire èxit, atacar l’assaig de La més forta, una obra que mostra un intercanvi desigual entre dues dones: la intersubjectivitat és bandejada en favor de la introspecció de l’únic personatge que pren la paraula i fa servir l’altre com a presència que valida o, si més no, sosté la construcció reflexiva de la seva intimitat i identitat. Però vet aquí que el drama que sembla negar-nos la peça s’esdevé en la sala d’assaig, per les contínues increpacions i retrets entre l’autor i l’actriu, marit i muller, “dues rates en el mateix cau”. Sarcàstica i sòbria, Siri fa grans esforços per no perdre els estreps. No gaudeix de la batalla psicològica, però es bat amb valentia contra el seu contrincant. Està irreparablement dolguda perquè August, a més d’haver-la volgut convertir en la seva minyona particular –a ella, tota una baronessa–, ha venut en nom de la literatura la seva intimitat, inclosa l’apassionada relació que Siri manté amb l’escriptora danesa Marie Carolina David. L’afer és ben conegut, atès que Strindberg va escriure sobre aquest “erotisme pervers” a En dåres försvarstal [Al·legat d’un boig] (1893), un llibre autobiogràfic concebut com a acte de revenja contra la seva “endimoniada senyora”, amb qui sempre es va sentir “ballant a la vora d’un cràter”. Que la mateixa Marie faci d’actriu-orella o actriu-espàrring –el seu personatge no parla–  a La més forta constitueix una invenció o llicència que li permet a Enquist dramatitzar el conflicte entre el marit i l’amant de la seva dona en el context d’una sala d’assaig. La misogínia de Strindberg és d’allò més histriònica; segons ell, les dones –harpies, dimonis, ratpenats, “mones emancipades”– tenen una “naturalesa criminal”, parasitària i covarda. Marie escolta seriosa, amb un certa displicència, i espera el seu torn mentre beu una cervesa rere l’altra; gairebé sent tendresa per aquest home, que acabarà confessant sentir-se insignificant com una pelleringa o una closca buida. Per la seva banda, Schiwe, escarmentat admirador de Strindberg, mostra –més enllà de la seva tendència a l’adulació buida i grandiloqüent– un tarannà genuïnament conciliador, que topa amb la bel·ligerància de l’autor suec. Molt ben defensat per Llovet, el personatge està tota l’estona fora d’òrbita, aliè a la complexa figura que formen els altres tres. Enmig d’un assaig tan poc ordenat i tan regit per la visceralitat, resulten còmics, si no patètics, els seus intents de lluir-se amb determinades instruccions de direcció. Les dues actrius i amants van per lliure, fins a ressignificar el vincle entre els personatges de La més forta: el que estava concebut per ser dit amb odi –el subtext apuntava originalment a una disputa per l’home, protagonista absent i centre gravitatori de tot plegat– acaba sent transmès amb un amor que palesa la profunditat del lligam entre ambdues. Oriol Broggi dirigeix amb fermesa i precisió el quartet actoral, en el que constitueix una més que reeixida recuperació d’una de les peces fundacionals del teatre contemporani català. La interacció verbal és tan esmolada que no necessita amplificadors. Arenas, Marmaneu i Mir fan unes interpretacions punyents i contingudament expressives que traslladen a la perfecció la densitat emocional de la relació, de manera que entenem tant la necessitat de trencament radical i sense concessions a què ha arribat Siri com la impotent desesperació d’August. Els seus rostres congelats en la fotografia final denoten una derrota íntima i dolorosa. El dur intercanvi dialogal ens arriba suavitzat o tamisat per una llum càlida; és l’art dramàtic mateix el que ens protegeix de la intempèrie. A partir d’un determinat moment es tematitza la posada en escena amb un subratllat metateatral, que va des de la posició dels focus fins a la utilització del fum i d’uns pocs elements de vestuari. Tant el barret de Siri com el silenci de Marie marquen l’entrada a la representació de La més forta. Ara bé, la transició musical i l’entrada de la regidora operen a un altre nivell, situant-nos com a espectadors d’una obra que en conté una altra. Les dues posades en escena es miren com jugant al mirall, i quedem atrapats en l’encreuament de reflexos.   Crítica publicada a Núvol el 18 de març de 2026

Pocs dies abans que “La nit de les tríbades “ arribés per primer cop als escenaris novaiorquesos l’any 1977, el seu autor, el suec Per Olov Enquist, que abans de posar-se a donar-li forma a l’obra s’havia llegit sencers els cinquanta-quatre volums que reuneixen tot allò escrit pel creador  de “La senyoreta Júlia”   al llarg de la seva vida, va publicar  al “The New York Times “ un article titulat “L’angoixa profètica d’August Strindberg”. I aquell notable article que desprès utilitzà com a pròleg del text editat de l’obra , constitueix sens dubte una bona forma d’anar preparant les orelles per allò que ens  espera al preciós i massa desconegut Teatre de Sarrià, un cop Strindberg  obri la boca i deixi anar les seves ben conegudes opinions plenes de bilis sobre les dones , aquesta colla d’ ”essers covards”  a les quals arribà a qualificar amb l’adjectiu de delinqüents. Però abans que algú s’escandalitzi, tornem  al Teatre de Sarrià: confesso no haver-lo trepitjat mai abans, malgrat ser jo mateix fill de Sarrià. I, com va quedar demostrat la nit del dissabte set de març (després entendreu perquè remarco tant  la data) , molts altres companyes i companyes del món de la crítica teatral que van coincidir en aquesta representació, es trobaven en igualtat de condicions. Curiosament, aquesta sala que fa una dècada va ser restaurada a fons  tot preservant per complert el seu encant vuitcentista, es troba situada damunt una mena de petit turó, com si la sala volgués recordar-nos que els temples on resideixen les muses de l’art han de trobar-se sempre ubicats per damunt dels nostres caps. Doncs ara, Oriol Broggi i La Perla 29 han transformat aquest temple en una imaginària rèplica del ja desaparegut Teatre Dagmar de Copenhaguen , que Strindberg va voler convertir en una sala destinada a acollir l’experimentació dramatúrgica, tot i que l’experiment ,  aviat va fer fallida.Com, dit sigui  de pas, sovint li va passar també a la situació econòmica del mateix autor. En qualsevol cas: som a una altra nit de març;  la del 9 de març de 1889.  I avui, l’autor ha decidit presentar-se a l’assaig de la seva nova obra, que porta per títol “La més forta”. L’obra està protagonitzada per la prestigiosa actriu Siri von Essen , que torna als escenaris després d’una llarga absència tot just quan ella i Strindberg  li estan posant un definitiu punt i final al seu tumultuós matrimoni ,del qual han nascut tres fills (de fet, els tres matrimonis de l’August van resultar igual de tumultuosos i igual de prolífics ,pel que fa als embarassos). La dirigeix el també actor Viggo Schiwe , que és alhora ( o com a mínim, ho ha estat fins aquesta nit) un gran admirador de Strindberg. I a l’escenari, tot i no pronunciar una sola paraula, hi surt una segona actriu. I aquí és on Enquist  introdueix un element fictici al bell mig d’aquells assajos reals, per tal d’atorgar-li el paper a Marie Caroline David, la gran amiga de Siri, la gran tríbade  alcoholitzada a qui Strindberg atribueix un alt grau de responsabilitat en la ruptura del seu matrimoni, i a la qual defineix amb els més menyspreables adjectius. I de que va, l’argument de “La més forta”, el breu text que, amb el temps ,acabaria donant origen també a una breu òpera de cambra? Doncs de la trobada en una cafeteria de dues actrius . Una, la que parla, és una dona casada. L’altra, la que calla, és una dona soltera. I de les paraules que deixa anar la primera, cal deduir que la segona, és l’amant del marit de la primera. Quina és més forta de les dues ? Però, d’altra banda,  qui és el veritable  protagonista de l’obra? Strindberg ho repeteix amb insistència: el veritable protagonista és l’home absent. “Ell és la figura central! Totes dues l’estimen i lluiten per ell!”. I la insistència de l’autor, no fa més que deixar encara més en evidencia la forma com ha volgut capgirar des de la ficció la fragilitat emocional que li ha comportat veure com, a la seva vida real ,  perdia el protagonisme davant dues dones capaces d’estimar-se (sense que importi massa concretar de quina forma s’han  estimat) prescindint totalment d’ell. Entrant en una paradoxal contradicció , August defineix Siri com una dona molt valenta mentre ridiculitza (sense admetre-la mai)  la valentia de les tríbades capaces de mostrar de forma efusiva el seu desig davant d’ell. I deixa anar alhora unes paraules que , la nit del dissabte set de març, la nit abans del Dia de les Dones, ressonaven al Teatre de Sarrià de forma altament provocadora. Diu Strindberg: "Sabeu que ja som al 1889? I aquestes maleïdes dones de l'emancipació han parlat, dècada rere dècada, sobre l'alliberament de la dona. Però no fan res. Més de la meitat de la població de la terra són dones. Però les covardes no s’han alliberat”. L’ambigüitat continguda en aquest clam porta a que la seva teòrica Nèmesis ( tot i que al llarg de l’obra , la Marie Caroline i l’August arribin a reconèixer-se  una mena d’empatia mútua ) li acabi preguntant al cèlebre autor si ,arribat quest punt d’alliberació , ell els faria costat a les dones. “Naturalment que no!- respon Strindberg- Hi lluitaria més que mai! Però amb respecte!”. Tornant al principi. En aquell article publicat el 1977, Enquist remarcava precisament com de contradictòries són les moltes imatges d’un Strindberg que al llarg de la seva existència va ser alhora el fill d’una criada, i de qui abans havia estat el seu senyor i sempre la va tractar com a tal  (la cuina i les habitacions de servei de “La senyoreta Júlia” no li resultaven alienes)  , i el nen educat en escoles d’elit que probablement  van potenciar tant la seva arrogància com el seu  sentiment d’inferioritat.  Les idees radicals de la joventut van deixar pas al tarannà reaccionari, tot recuperant la radicalitat a l’últim tram de la seva existència: de fet ,la classe obrera va estar també  molt present al seu multitudinari  funeral. I el seu posicionament en contra del matrimoni burgés que ell mateix va practicar assíduament , és paral·lel a un rebuig a la família tradicional que no oculta el seu latent desig de trobar aixopluc en una estructura familiar tradicional. Perseguit per la paranoia , sotmès sovint a greus crisis mentals, obsessionat amb les mesures del seu sexe i donat alhora a presumir de grans gestes sexuals, Strindberg va deixar escrites paraules tan políticament incorrectes que el mateix Enquist es va plantejar censurar-les , quan , exercint com a professor a la universitat d’UCLA , va voler que el seu alumnat analitzés l’obra de Strindberg  tot evitant que les opinions forassenyades portessin a ridiculitzar-la. Però, finalment, Enquist va optar per no tallar ni una sola paraula. I es va endur una gran sorpresa , perquè aquells estudiants de l’any 1973 que tenien molt present l’alliberadora  revolució cultural iniciada en la dècada anterior, tot deixant de banda els exabruptes, arribaren a la conclusió que molts dels raonaments de Strindberg resultaven fins i tot acuradament profètics. Tot plegat, queda d’alguna manera reflectit en l’excel·lent obra teatral que Enquist va escriure poc després. I que va arribar al Teatre Lliure amb aclaparadora celeritat: Fabià Puigserver la va dirigir el 1978. Dues dècades més tard, Lluís Pasqual  va revisar aquell muntatge que havia assolit a casa nostra  dimensions un xic mítiques. I ara, i mostrant un cop més la seva incondicional i del tot compartida admiració pel que significà aquell Lliure a la vida teatral del país, Broggi es fa seu un text que, en els convulsos moments actuals, pot ferir fins i tot més sensibilitats que quan va ser representat entre nosaltres per primera vegada. Quelcom que no fa més que evidenciar la seva punyent qualitat .Una qualitat que Oriol Broggi aborda servint-se de quatre joves intèrprets encara mancats d’aquella aureola també mítica que podem associar al repartiment original .Però ben capaços d’assumir els seus personatges sense por a les comparacions (cal recordar que el Lliure disposa de l’enregistrament de la reposició realitzada la temporada 1999/2000, i que podeu accedir al seu visionat sota demanda). Ben secundats per un Jordi Llovet a qui li toca interpretar el personatge més susceptible de provocar alguna que altre rialla ( el del director que passa també de la servitud davant el mestre  a la reacció escandalitzada, sense saber mai massa bé on li toca ubicar-se), , Joan Marmaneu, Cristina Arenas i Clara Mir li atorguen al seu triangle tota la densitat i complexitat i complicitat íntima que exigeixen tan torturats personatges. Broggi controla a la perfecció els fils, per tal que a la sala d’assajos  emergeixin tant els tres drames personals que entren en combat, com la metateatralitat teatralitzada que Enquist serveix amb notable talent, com el feminista discurs combatiu que li planta cara al contra feminista discurs combatiu d’un autor que no es va cansar mai alhora d’enviar dards enverinats contra el patriarcat. Recuperar tan potent text amb la precisió que mostra la direcció de Broggi  , servir-lo amb renovada excel·lència interpretativa i situar-lo a un espai escènic que s’ajusta d’allò més al que requereix la proposta, fa que aquest sigui un dels més estimulants espectacles de la present temporada

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist (Hjoggböle, Suècia, 1934 - Vaxholm, Suècia, 2020) va escriure el 1975 l'obra «La nit de les Tríbades», aquí faltava encara un any perquè el maig del 1976 se celebressin al Paranimf de la Universitat de Barcelona les mítiques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van representar el tret de sortida del moviment feminista i la reivindicació dels seus drets. Ara que se'n commemora el cinquantenari, el contrast sorprenent és el resultat d'una enquesta prou àmplia i fiable en la qual s'afirma que només el 38% dels joves es consideren poc o molt feministes. La resta, més del 60%, veu en el feminisme actual i els moviments generats en els últims anys una imposició que els discrimina com a homes i una manipulació ideològica. Si és així, el discurs de l'escriptor Per Olov Enquist en la seva obra més representada de la dramatúrgia sueca, «La nit de les Tríbades», es converteix en un manifest d'alerta premonitori que, cinquanta anys abans, obria ja els ulls sobre el substrat que hi ha en el pensament masculí i la permanent lluita de la dona per combatre'l o, com a mínim, neutralitzar-lo. El dramaturg no té pèls a la llengua i posa en boca dels seus personatges tots els impromperis, els insults, els renecs i els tics masclistes que un autor del segle XXI més jove que ell de segur que no s'atreviria a escriure ara per por de ser titllat d'apologista contra la igualtat i els drets de les dones. I aquest és el valor, encara, de «La nit de les Tríbades» que el director Oriol Broggi i La Perla 29 han rescatat després que el 1978 l'hagués estrenada aquí Fabià Puigserver i que el 1999 l'hagués recuperat Lluís Pasqual. Dues versions de l'antic Teatre Lliure, en la memòria dels més veterans, que van comptar amb les interpretacions d'Anna Lizaran, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina i Domènec Reixach. El temps no perdona. Quan els enyorats Anna Lizaran i Quim Lecina ja no hi són, la presència de Muntsa Alcañiz la nit de l'estrena al Teatre de Sarrià —descentralització escènica a les terres de J.V.Foix!— queda com un testimoni d'aquelles posades en escena emblemàtiques que el 1999 van repetir els mateixos intèrprets només amb la substitució de Domènec Reixach per l'actor Francesc Garrido. Ara és una nova generació la que s'ha posat en la pell dels quatre personatges de «La nit de les Tríbades». Les actrius Cristina Arenas i Clara Mir i els actors Jordi Llovet i Joan Marmaneu. «La nit de les Tríbades» recrea la conflictiva relació del dramaturg August Strindberg amb les dones. L'actriu Clara Mir i l'actor Joan Marmaneu són la parella en procés de divorci i l'actriu Cristina Arenas i l'actor Jordi Llovet són els dos convidats i també voyeurs de la violència verbal de la parella. Tot passa en una sala d'assaig del Teatre Dagmar de Copenhaguen amb la peça «La més forta», una obra d'un sol acte d'Strindberg, del 1889, on una dona parla i l'altra calla, en una cafeteria durant la Nit de Nadal, i on apareix la gelosia, la lluita de sexes i el contrast entre l'amor i l'odi. L'obra va ser un fracàs en la seva estrena. Només se'n va fer una funció. I això serveix a Per Olov Enquist per aprofundir, enmig de l'assaig de ficció, en l'enverinada relació d'Strindberg i la seva parella. El títol no pot ser més eloqüent pel que fa al rerefons de la qüestió: “tríbades” és la figura poètica i literària per parlar de la condició de les dones lesbianes. I l'escriptor Per Olov Enquist es limita a posar-ho en evidència, però donant més joc a l'homofòbia d'August Strindberg i la revenja personal que reflecteix en la seva obra que no pas en la relació de la parella femenina. El marc romàntic del Teatre de Sarrià ajuda a crear aquesta sensació d'un espai antic d'assaig —Oriol Broggi ha situat una quarantena d'espectadors en una grada de l'escenari— i els recursos tècnics són els mínims, amb un moment poètic que situa els intèrprets en l'escenari bucòlic de la representació. Tot queda, doncs, en mans dels quatre intèrprets i, sobretot, en els estirabots d'August i la seva exdona. Oriol Broggi ha fet un doble rescat. Per una banda, recuperar una obra vista aquí gairebé cinquanta anys enrere. Per una altra, recuperar la primera versió que havia fet el poeta i traductor Jem Cabanes (La Pobla de Lillet, Berguedà, 1942) i que Fabià Puigserver no va fer servir, encarregant-ne una altra a Guillem Jordi Graells, però traduïda des del polonès, la llengua segurament que li era més familiar aleshores a Puigserver. Coses per no explicar del món del teatre. La versió recuperada ara i la mà d'adaptació que hi ha posat el dramaturg Joan Yago no estalvien allò que algú titllarà de poc "políticament correcte" i aporta alguns tocs d'humor més reforçats que tenen el seu moment àlgid amb la ironia de l'entronització del penis d'August Strindberg i el càlcul infinit matemàtic del Pi 3,1416 o el que és el mateix, la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre. Queda clar, doncs, que en qüestió de relacions sentimentals, el Pi 3,1416 no era només un número.