La companyia Roberto G Alonso celebra els 30 anys de la companyia recuperant Lulú, primera nit, una coreografia estrenada fa 25 anys i que va anar ballant fins al 2012, en sales com L’Espai de dansa, l’Artenbrut o el Teatre Gaudí Barcelona. Ara, l’ha reprès amb un nou repartiment, intèrprets que havien intervingut a Loneliness, conscient que els ballarins d’avui desconeixen les dècades de dansa contemporània que Catalunya porta produint i exportant (sovint en carreres puntals com les de Gelabert&Azzopardi, Sol Picó, Ramon Oller, Àngels Margarit, Maria Rovira, i darrerament noms com GM/MC, Aina Alegre, Marina Mascarell, Lali Ayguadé o, és clar Marcos Morau i La Veronal). El ballarí admet que aquella va ser una primera peça en què aconseguia introduir una raó dramatúrgica (i dramàtica) a la seva dansa.

Efectivament, Lulú és una preciosa oportunitat per gaudir d’una peça de Roberto G Alonso sense paraules, intens i amb un aire carregat de prostíbul de gustos sadomasoquistes (Cabaret 13). Només ressona la chanson francesa melòdica que escura la veu reforçant un so quasi gutural, com qui arrossega el peu en un pas de tango, abans d’alçar la cama fins a l’espatlla de la parella. És bonic veure com l’univers sòrdid, cabareter, de denúncia a la persecució al transformisme i l’homosexualitat (Jo, travesti, La fragilitat dels verbs transitius, A mi no me escribió Tennessee Williams) ja tenia aquest primer episodi. En alguns passatges es pot veure l’amenaça de la navalla, la seducció de l’striptease i del canvi de vestuari immediat i a vista del públic (Laberint Striptease). Hi ha un plaer de presentar un mariner que li regalima el suc del meló i que li agradarà transvestir-se amb les mitges i el vestit d’ella. Les coreografies vibrants, acrobàtiques i d’un contacte que ja és fricció que denota un ambient alliberat de prejudicis (sense arribar a la paròdia simpàtica del Simplicíssimus)

La narració és fosca i tràgica. Com una advertència dels pares al fill que s’emancipa. Els baixos fons són una aventura massa arriscada i perillosa. A la dècada dels anys 90 la por es desvestia en forma de Sida. Aquesta coreografia transporta a la desesperació a l’abisme de produccions com Àngels a Amèrica, un muntatge que tindria una seqüela: L’herència.