L´any 2000, el ballarí i coreògraf Roberto G. Alonso va pre-estrenar al Festival de Sitges l´espectacle Lulú, primera nit. Sens dubte un dels millors espectacles de dansa contemporània estrenats a Catalunya i que ha voltat arreu. Dins la novena edició del Festival Dansa Metropolitana i celebrant el vint-i-cinc aniversari del seu estrena, torna a representar-se. Aquests dies es podrà veure a la Sala Versus Glòries.

Un espectacle que requereix uns excel·lents ballarins i intèrprets, no sols per la seva exigència física i coreogràfica, si no per la seva intensitat interpretativa com a actors-actrius. Roberto G. Alonso, com a creador-director i coreògraf, a més de en les seves primeres versions ballarí i actor, sempre ha destacat per un gran encert en l´elecció dels components de la seva companyia. He tingut ocasió de veure aquest muntatge al llarg dels anys amb tres repartiments diferents i totes elles i tots ells m´han semblat excel·lents.

Lulú a l´escenari

La versió de l´icònic personatge creat pel dramaturg alemany Franz Wedekind (El espíritu de la tierra, La caja de Pandora), se´ns mostra en tota la seva plenitud sensual, virginal-natural, torbadorament eròtica. Un personatge que busca la seva llibertat i rebuig d´una societat burgesa i hipòcrita mitjançant la practica sense tabús del sexe, com un desig natural, amb una entrega plena, sense fre, sense pensar en les conseqüències, de forma inconscient i en certa mida amoral. El conjunt li atorga una irresistible atracció, que l´apropa a l´autodestrucció i la fa llindar perillosament amb la mort.

Cuida´t en tots els detalls, l´espectacle combina, una de les característiques de tots els muntatges de Roberto G. Alonso, dansa i teatre amb una acuradíssima posta en escena, en la que ell dirigeix, crea las coreografies i dissenya el vestuari. Alba Fernández Giménez, Fer Cencillo, Laura Gutiérrez i Marc Lapuerta, son els brillants intèrprets. El sobri disseny escenogràfic es de Paco Azorín, perfectament combinat amb el disseny d’il·luminació de Daniel Gener.

Un creador polifacètic i incansable.

Roberto G. Alonso es ballarí, coreògraf, director d´escena, actor i dissenyador de vestuari. Es va formar a l´Institut del Teatre, promoció del 1993 i es va llicencià en Història de l´Art per la Universitat de Barcelona el 1970. El 1995 va crear la seva pròpia companyia. Des d´aquesta data ha creat múltiples espectacles per a sala, per carrer i per a públic familiar i brillants monòlegs com a actor, a més de crear les coreografies per a altres espectacles i treballar com a actor a diversos muntatges (La reina del Paral.lel, El gran teatro del mundo, al TNC, recentment). Dels seus muntatges de creació destaquen especialment Lulú, primera nit, Mon Genet (Grec-2005), La fragilitat dels verbs transitius (Grec-2016), Laberint strip-tease (Espai Brossa, 2019), A mi no me escribió Tennessee Williams (2016), Jo travestí (2023) i en l´apartat familiar: Planeta Gaia (2004), Zing Zing (2011), Simplicissimus (2011), Almazuela (2012), Zaquizamí (2017) i Marínica (2020).

El pare de Lulú, una icona eròtica del segle XX

Frank Wedekind (Hannover, 1864-Munich, 1918), va ser un dramaturg, periodista, guionista i compositor, lletrista i actor-cantant de cabaret. A les seves obres El espíritu de la tierra (1895) i La caja de Pandora (1904), dona vida al personatge de Lulú, ballarina i ex-prostituta infantil, icona de la sensualitat, la sexualitat sense fre i l´amor lliure. Coincidint amb la creació del personatge Wedekind inclou referències al personatge de Jack l´esbudellador (Jack the ripper) que va atemorir els baixos fons de Londres el 1888. A Totes les seves obres i escrits (revista satírica Simplicíssimus, títol d´un altre espectacle creat per Roberto G. Alonso), critiquen la doble moral hipòcrita de la societat burgesa alemanya en l´època de transició dels segle XIX al XX, sota l´imperi alemany del kàiser Guillermo II (1888-1918), que es va enfonsar desprès de la Primer Guerra Mundials (1916-1919).

El sexe es una religió i les prostitutes les sacerdotesses….L´estat natural de l´home es estar a un bordell… son algunes de les escandaloses frases pronunciades per Wedekind, assidu visitant i practicant de les arts eròtiques dels més destacats bordells de l´època.

Una altre de les seves obres més destacades es El despertar de la primavera (1891), fa poc brillantment portat a l´escena en format musical, estrenat al Teatre Gaudí i posteriorment al Teatre Victòria (2016-2017). Finalment Wedekind es va casar amb l´actriu Tilly Newes, vint anys més jove, el 1906.

Lulú al teatre, l´òpera i el cinema

El 2001, dirigida per Mario Gas, Laia Marull al front d´un gran repartiment va encarna a Lulú, al Teatre Nacional de Catalunya.

El compositor austríac Alban Berg (1885-1935), es va inspirar en el personatge per a la seva òpera Lulú. La darrera representació al Liceu de Barcelona va ser el 2010 i la protagonitzava la reconeguda soprano francesa Patricia Petibon (Montargis-França-1970).

Al cinema destaca especialment la pel.lícula del mestre G.W.Pabst, realitzada el 1929, La caja de Pandora (Die büchse der Pandora), protagonitzada per l´actriu Louise Brooks, que amb aquesta interpretació es va convertir en un dels prototips eròtics de la història del cinema. Per cert al muntatge, Lulú, primera nit, la protagonista llueix el pentinat icònic de la Louise Brooks a la pel.lícula.

El director català Bigas Luna, va portar al cinema Las tres edades de Lulú, la novel.la d´Almudena Grandes, guanyadora del premi Sonrisa Vertical, que s´inspira molt lliurement en el personatges de Wedekind.

Totes i tots les-els intèrprets al llarg dels 25 anys

Des de l´estrena complert de Lulú, primera nit, el 2001 a L´Espai, ja desaparegut, i fins el 2013, que es va deixar de representar, la protagonista va estar interpretada per Cristina Martí i el sinistre assassí pel mateix Roberto G. Alonso. Els papers de la comtessa i del mariner van anar variant al llarg dels anys: Pau Gómez, Susana Rodríguez, Oscar Reyes, Toni Luque, Beatriz Torralvo, Raúl Heras, Rosa Paris, Isabel Gómez i Ferran Joanmiquel. Des de la seva pre-estrena al Festival de Sitges (2000), l’espectacle també va participar a la Fira de Teatre de Tàrrega (2003) i fins el 2013, va formar part de les programacions de teatres com l´Espai, l´Artenbrut (també desaparegut, temporada 2003-2004), Teatre Tantarantana (2007) i el Teatre Gaudí (2012), a Barcelona. Es va representar així mateix al Teatre Ponent de Granollers (2008), la Sala Triangulo de Madrid (2008) i la Sala Ultramar de València (2013) i va fer gira per nombroses poblacions de Catalunya i l´estat espanyol.

Text: ferranbaile@gmail.com