Pocs dies abans que “La nit de les tríbades “ arribés per primer cop als escenaris novaiorquesos l’any 1977, el seu autor, el suec Per Olov Enquist, que abans de posar-se a donar-li forma a l’obra s’havia llegit sencers els cinquanta-quatre volums que reuneixen tot allò escrit pel creador  de “La senyoreta Júlia”   al llarg de la seva vida, va publicar  al “The New York Times “ un article titulat “L’angoixa profètica d’August Strindberg”.

I aquell notable article que desprès utilitzà com a pròleg del text editat de l’obra , constitueix sens dubte una bona forma d’anar preparant les orelles per allò que ens  espera al preciós i massa desconegut Teatre de Sarrià, un cop Strindberg  obri la boca i deixi anar les seves ben conegudes opinions plenes de bilis sobre les dones , aquesta colla d’ ”essers covards”  a les quals arribà a qualificar amb l’adjectiu de delinqüents.

Però abans que algú s’escandalitzi, tornem  al Teatre de Sarrià: confesso no haver-lo trepitjat mai abans, malgrat ser jo mateix fill de Sarrià. I, com va quedar demostrat la nit del dissabte set de març (després entendreu perquè remarco tant  la data) , molts altres companyes i companyes del món de la crítica teatral que van coincidir en aquesta representació, es trobaven en igualtat de condicions. Curiosament, aquesta sala que fa una dècada va ser restaurada a fons  tot preservant per complert el seu encant vuitcentista, es troba situada damunt una mena de petit turó, com si la sala volgués recordar-nos que els temples on resideixen les muses de l’art han de trobar-se sempre ubicats per damunt dels nostres caps.

Doncs ara, Oriol Broggi i La Perla 29 han transformat aquest temple en una imaginària rèplica del ja desaparegut Teatre Dagmar de Copenhaguen , que Strindberg va voler convertir en una sala destinada a acollir l’experimentació dramatúrgica, tot i que l’experiment ,  aviat va fer fallida.Com, dit sigui  de pas, sovint li va passar també a la situació econòmica del mateix autor. En qualsevol cas: som a una altra nit de març;  la del 9 de març de 1889.  I avui, l’autor ha decidit presentar-se a l’assaig de la seva nova obra, que porta per títol “La més forta”.

L’obra està protagonitzada per la prestigiosa actriu Siri von Essen , que torna als escenaris després d’una llarga absència tot just quan ella i Strindberg  li estan posant un definitiu punt i final al seu tumultuós matrimoni ,del qual han nascut tres fills (de fet, els tres matrimonis de l’August van resultar igual de tumultuosos i igual de prolífics ,pel que fa als embarassos). La dirigeix el també actor Viggo Schiwe , que és alhora ( o com a mínim, ho ha estat fins aquesta nit) un gran admirador de Strindberg.

I a l’escenari, tot i no pronunciar una sola paraula, hi surt una segona actriu. I aquí és on Enquist  introdueix un element fictici al bell mig d’aquells assajos reals, per tal d’atorgar-li el paper a Marie Caroline David, la gran amiga de Siri, la gran tríbade  alcoholitzada a qui Strindberg atribueix un alt grau de responsabilitat en la ruptura del seu matrimoni, i a la qual defineix amb els més menyspreables adjectius.

I de que va, l’argument de “La més forta”, el breu text que, amb el temps ,acabaria donant origen també a una breu òpera de cambra? Doncs de la trobada en una cafeteria de dues actrius . Una, la que parla, és una dona casada. L’altra, la que calla, és una dona soltera. I de les paraules que deixa anar la primera, cal deduir que la segona, és l’amant del marit de la primera. Quina és més forta de les dues ?

Però, d’altra banda,  qui és el veritable  protagonista de l’obra? Strindberg ho repeteix amb insistència: el veritable protagonista és l’home absent. “Ell és la figura central! Totes dues l’estimen i lluiten per ell!”. I la insistència de l’autor, no fa més que deixar encara més en evidencia la forma com ha volgut capgirar des de la ficció la fragilitat emocional que li ha comportat veure com, a la seva vida real ,  perdia el protagonisme davant dues dones capaces d’estimar-se (sense que importi massa concretar de quina forma s’han  estimat) prescindint totalment d’ell.

Entrant en una paradoxal contradicció , August defineix Siri com una dona molt valenta mentre ridiculitza (sense admetre-la mai)  la valentia de les tríbades capaces de mostrar de forma efusiva el seu desig davant d’ell. I deixa anar alhora unes paraules que , la nit del dissabte set de març, la nit abans del Dia de les Dones, ressonaven al Teatre de Sarrià de forma altament provocadora. Diu Strindberg:

“Sabeu que ja som al 1889? I aquestes maleïdes dones de l’emancipació han parlat, dècada rere dècada, sobre l’alliberament de la dona. Però no fan res. Més de la meitat de la població de la terra són dones. Però les covardes no s’han alliberat”.

L’ambigüitat continguda en aquest clam porta a que la seva teòrica Nèmesis ( tot i que al llarg de l’obra , la Marie Caroline i l’August arribin a reconèixer-se  una mena d’empatia mútua ) li acabi preguntant al cèlebre autor si ,arribat quest punt d’alliberació , ell els faria costat a les dones. “Naturalment que no!- respon Strindberg- Hi lluitaria més que mai! Però amb respecte!”.

Tornant al principi. En aquell article publicat el 1977, Enquist remarcava precisament com de contradictòries són les moltes imatges d’un Strindberg que al llarg de la seva existència va ser alhora el fill d’una criada, i de qui abans havia estat el seu senyor i sempre la va tractar com a tal  (la cuina i les habitacions de servei de “La senyoreta Júlia” no li resultaven alienes)  , i el nen educat en escoles d’elit que probablement  van potenciar tant la seva arrogància com el seu  sentiment d’inferioritat.  Les idees radicals de la joventut van deixar pas al tarannà reaccionari, tot recuperant la radicalitat a l’últim tram de la seva existència: de fet ,la classe obrera va estar també  molt present al seu multitudinari  funeral. I el seu posicionament en contra del matrimoni burgés que ell mateix va practicar assíduament , és paral·lel a un rebuig a la família tradicional que no oculta el seu latent desig de trobar aixopluc en una estructura familiar tradicional.

Perseguit per la paranoia , sotmès sovint a greus crisis mentals, obsessionat amb les mesures del seu sexe i donat alhora a presumir de grans gestes sexuals, Strindberg va deixar escrites paraules tan políticament incorrectes que el mateix Enquist es va plantejar censurar-les , quan , exercint com a professor a la universitat d’UCLA , va voler que el seu alumnat analitzés l’obra de Strindberg  tot evitant que les opinions forassenyades portessin a ridiculitzar-la.

Però, finalment, Enquist va optar per no tallar ni una sola paraula. I es va endur una gran sorpresa , perquè aquells estudiants de l’any 1973 que tenien molt present l’alliberadora  revolució cultural iniciada en la dècada anterior, tot deixant de banda els exabruptes, arribaren a la conclusió que molts dels raonaments de Strindberg resultaven fins i tot acuradament profètics.

Tot plegat, queda d’alguna manera reflectit en l’excel·lent obra teatral que Enquist va escriure poc després. I que va arribar al Teatre Lliure amb aclaparadora celeritat: Fabià Puigserver la va dirigir el 1978. Dues dècades més tard, Lluís Pasqual  va revisar aquell muntatge que havia assolit a casa nostra  dimensions un xic mítiques. I ara, i mostrant un cop més la seva incondicional i del tot compartida admiració pel que significà aquell Lliure a la vida teatral del país, Broggi es fa seu un text que, en els convulsos moments actuals, pot ferir fins i tot més sensibilitats que quan va ser representat entre nosaltres per primera vegada.

Quelcom que no fa més que evidenciar la seva punyent qualitat .Una qualitat que Oriol Broggi aborda servint-se de quatre joves intèrprets encara mancats d’aquella aureola també mítica que podem associar al repartiment original .Però ben capaços d’assumir els seus personatges sense por a les comparacions (cal recordar que el Lliure disposa de l’enregistrament de la reposició realitzada la temporada 1999/2000, i que podeu accedir al seu visionat sota demanda).

Ben secundats per un Jordi Llovet a qui li toca interpretar el personatge més susceptible de provocar alguna que altre rialla ( el del director que passa també de la servitud davant el mestre  a la reacció escandalitzada, sense saber mai massa bé on li toca ubicar-se), , Joan Marmaneu, Cristina Arenas i Clara Mir li atorguen al seu triangle tota la densitat i complexitat i complicitat íntima que exigeixen tan torturats personatges. Broggi controla a la perfecció els fils, per tal que a la sala d’assajos  emergeixin tant els tres drames personals que entren en combat, com la metateatralitat teatralitzada que Enquist serveix amb notable talent, com el feminista discurs combatiu que li planta cara al contra feminista discurs combatiu d’un autor que no es va cansar mai alhora d’enviar dards enverinats contra el patriarcat. Recuperar tan potent text amb la precisió que mostra la direcció de Broggi  , servir-lo amb renovada excel·lència interpretativa i situar-lo a un espai escènic que s’ajusta d’allò més al que requereix la proposta, fa que aquest sigui un dels més estimulants espectacles de la present temporada