Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist (Hjoggböle, Suècia, 1934 – Vaxholm, Suècia, 2020) va escriure el 1975 l’obra «La nit de les Tríbades», aquí faltava encara un any perquè el maig del 1976 se celebressin al Paranimf de la Universitat de Barcelona les mítiques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van representar el tret de sortida del moviment feminista i la reivindicació dels seus drets.

Ara que se’n commemora el cinquantenari, el contrast sorprenent és el resultat d’una enquesta prou àmplia i fiable en la qual s’afirma que només el 38% dels joves es consideren poc o molt feministes. La resta, més del 60%, veu en el feminisme actual i els moviments generats en els últims anys una imposició que els discrimina com a homes i una manipulació ideològica.

Si és així, el discurs de l’escriptor Per Olov Enquist en la seva obra més representada de la dramatúrgia sueca, «La nit de les Tríbades», es converteix en un manifest d’alerta premonitori que, cinquanta anys abans, obria ja els ulls sobre el substrat que hi ha en el pensament masculí i la permanent lluita de la dona per combatre’l o, com a mínim, neutralitzar-lo.

El dramaturg no té pèls a la llengua i posa en boca dels seus personatges tots els impromperis, els insults, els renecs i els tics masclistes que un autor del segle XXI més jove que ell de segur que no s’atreviria a escriure ara per por de ser titllat d’apologista contra la igualtat i els drets de les dones.

I aquest és el valor, encara, de «La nit de les Tríbades» que el director Oriol Broggi i La Perla 29 han rescatat després que el 1978 l’hagués estrenada aquí Fabià Puigserver i que el 1999 l’hagués recuperat Lluís Pasqual. Dues versions de l’antic Teatre Lliure, en la memòria dels més veterans, que van comptar amb les interpretacions d’Anna Lizaran, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina i Domènec Reixach.

El temps no perdona. Quan els enyorats Anna Lizaran i Quim Lecina ja no hi són, la presència de Muntsa Alcañiz la nit de l’estrena al Teatre de Sarrià —descentralització escènica a les terres de J.V.Foix!— queda com un testimoni d’aquelles posades en escena emblemàtiques que el 1999 van repetir els mateixos intèrprets només amb la substitució de Domènec Reixach per l’actor Francesc Garrido.

Ara és una nova generació la que s’ha posat en la pell dels quatre personatges de «La nit de les Tríbades». Les actrius Cristina Arenas i Clara Mir i els actors Jordi Llovet i Joan Marmaneu. «La nit de les Tríbades» recrea la conflictiva relació del dramaturg August Strindberg amb les dones. L’actriu Clara Mir i l’actor Joan Marmaneu són la parella en procés de divorci i l’actriu Cristina Arenas i l’actor Jordi Llovet són els dos convidats i també voyeurs de la violència verbal de la parella.

Tot passa en una sala d’assaig del Teatre Dagmar de Copenhaguen amb la peça «La més forta», una obra d’un sol acte d’Strindberg, del 1889, on una dona parla i l’altra calla, en una cafeteria durant la Nit de Nadal, i on apareix la gelosia, la lluita de sexes i el contrast entre l’amor i l’odi. L’obra va ser un fracàs en la seva estrena. Només se’n va fer una funció. I això serveix a Per Olov Enquist per aprofundir, enmig de l’assaig de ficció, en l’enverinada relació d’Strindberg i la seva parella.

El títol no pot ser més eloqüent pel que fa al rerefons de la qüestió: “tríbades” és la figura poètica i literària per parlar de la condició de les dones lesbianes. I l’escriptor Per Olov Enquist es limita a posar-ho en evidència, però donant més joc a l’homofòbia d’August Strindberg i la revenja personal que reflecteix en la seva obra que no pas en la relació de la parella femenina.

El marc romàntic del Teatre de Sarrià ajuda a crear aquesta sensació d’un espai antic d’assaig —Oriol Broggi ha situat una quarantena d’espectadors en una grada de l’escenari— i els recursos tècnics són els mínims, amb un moment poètic que situa els intèrprets en l’escenari bucòlic de la representació. Tot queda, doncs, en mans dels quatre intèrprets i, sobretot, en els estirabots d’August i la seva exdona.

Oriol Broggi ha fet un doble rescat. Per una banda, recuperar una obra vista aquí gairebé cinquanta anys enrere. Per una altra, recuperar la primera versió que havia fet el poeta i traductor Jem Cabanes (La Pobla de Lillet, Berguedà, 1942) i que Fabià Puigserver no va fer servir, encarregant-ne una altra a Guillem Jordi Graells, però traduïda des del polonès, la llengua segurament que li era més familiar aleshores a Puigserver. Coses per no explicar del món del teatre.

La versió recuperada ara i la mà d’adaptació que hi ha posat el dramaturg Joan Yago no estalvien allò que algú titllarà de poc “políticament correcte” i aporta alguns tocs d’humor més reforçats que tenen el seu moment àlgid amb la ironia de l’entronització del penis d’August Strindberg i el càlcul infinit matemàtic del Pi 3,1416 o el que és el mateix, la relació entre la longitud d’una circumferència i el seu diàmetre. Queda clar, doncs, que en qüestió de relacions sentimentals, el Pi 3,1416 no era només un número.