La directora resident del Tantarantana, Alba Collado Sànchez, ha portat la distopia de Davide Carnevali a l’extrem, al límit on les paraules ja no comuniquen sinó que serveixen per protegir-se, per fugir d’amenaces laborals o judicials. En la seva posada en escena els interlocutors (Alba Vinton, Ton Vieira i Martí Atance) no es miren i responen mecànicament, com autòmats. És una mirada incòmoda, gens empàtica que reforça el sentit de la trama, d’incomunicació. Li falta trobar una forma de connectar efectiva amb el públic tot i que els rols desconnectin de la realitat. El llenguatge apareix atrofiat quan un nou els llavis seguint la rèplica en veu en off que ha gra at una altra. Aquesta delirant entrevista de feina, que fragmenta experiments similars als d’El mètode Gronholm, de Jordi Galceran, acaba tenint més sentit per les accions. La lògica deshumanitzada fa un pas més en la introducció del tercer personatge que multiplica la fórmula capitalista de destruir els elements que reporten beneficis per tenir millor disposició en el rànquing d’empreses capdavanteres.

El problema del muntatge és que imagina una situació que és externa de la preocupació dels espectadors. D’aquesta manera és complicat absorbir l’interès del públic, que només es desvetlla amb l’aparició d’un àngel que, aparentment, redimeix i ressitua aquest món fictici a un místic que sí que es pot identificar i abraçar amb un punt d’amargor… Només els crits i olors desesperats de víctimes del sistema apel·len a una societat individualista, ambiciosa i egoista. Són un plor que coincideix amb l’Angelical de María Jurado.

Podríem dir que aquest “Lost words” del subtítol són també les “Last words“. Fa una setmana la coreografia d’Arnau Pérez (Buena vibra) ja imaginava un futur en què el llenguatge ja era sobrer, que es comunicaven a través de les ones del moviment. Eren éssers que s’havien transformat i que es movien fora de les lògiques comercials dels de Goodbye Europe. Certament, imaginar un món possible només als ulls d’Europa és patir un occidentalisme malaltís que aquests dies amb un atac a l’Iran que pot obrir la capsa de Pandora (un nou espai per a posar en risc la humanitat mundial) ja es veu que és insuficient. Per imaginar un món pitjor, com l’enèsima apocalipsi d’Arcas2020 dels VVAA, és ben descoratjador. Si els objectes han de ser els nous amos del món (en un univers de sisena generació, superada l’era tecnològica) pot ser que s’aturi el tren del teòric progrés. Carnevali va meravellar amb la seva cínica ironia amb un text de Decameró, una proposta del TNC, pensada per a salvar els assaigs en plena pandèmia. . Per ara.