En un moment d’aquest punyent  text escrit per Davide Carnevali l’any 2013 que ens anuncia amb aires profètics l’apocalipsi cap el qual enfilem, queda del tot clar que en el nou ordre mundial hi ha paraules que resulten del tot impronunciables. Les despersonalitzades veus dels personatges de l’obra -ja siguin humans, animals, robots o purs hologrames…això tant hi fa-  que s’estan quedant sense cap altre llenguatge que aquell que es redueix a la llei del benefici en estat de perpetu creixement, proclamen la fe i l’esperança com a motors de tan beneficiós  nou ordre universal  purament mercantil . Però aquella altra paraula que segons els creients forma part del tríptic de les virtuts teologals  , els hi fa un nus a la gola als personatges cada cop que intenten dir-la en veu alta. De fet, crec que fins i  el teclat s’encalla cada cop més quan intentes escriure-la.

Aquesta paraula, és la paraula “caritat”. Tant la fe com l’esperança , resulten ben útils a l’hora de donar-li forma definitiva al nou ordre que ens portarà tots plegats a sentir-nos part de la més gran empresa que hagi concebut mai el Sistema ( així, amb majúscula, que s’ho té ben merescut) . Però què n’hem de fer , de la caritat? Aquest concepte no ens porta enlloc, no fa altra cosa que fer nosa, no proporciona cap mena de benefici. I per això mateix , la paraula  que la representa es troba en vies d’extinció.

Carnevali ho assenyala no pas per tal de  posar-se místic ( les tres virtuts teologals són precisament aquelles que li obren la porta al misticisme que permet la unió amb Déu) , si no justament per remarcar encara més que en aquest nou món post-apocalíptic ja no hi ha espai per a res que es pugui semblar a la mística. Fins i tot els àngels corren el perill de fer el ridícul i semblar essers ben eixelebrats, si intenten reivindicar-la i acollir-se als codis del passat, tal i com ho fa l’àngel de l’obra en la seva estel·lar aparició final.

Fins aquí , fins aquesta patètica darrera aparició angelical, ens ha conduit allò que ha començat com una mecanitzada entrevista de treball que , ben mirat, no fa altra cosa que desemmascarar des de la hipèrbole els mecanismes que regeixen a les més despersonalitzades entrevistes de treball. En una entrevista de treball, sobra l’encobridora parafernàlia emocional que intenta encobrir els seus veritables objectius.

I sobren també les mirades empàtiques. De fet, les mirades sobren a tot arreu. Mirar-se als ulls pot ser una activitat delatora , alhora del tot supèrflua. Els personatges d’aquest espectacle que  Alba Collado -la mateixa Alba Collado  que tan sinistre bon ritme va saber imprimir-li al musical “Lizzie”- dirigeix amb  tot el rigor requerit per l’ocasió, no cometen mai la feblesa de mirar-se als ulls. I ni Carnevali ni Collado ni els seus tres excel·lents intèrprets , cauen tampoc mai en la temptació de buscar la nostra empatia .

Rendibilitzant al màxim uns recursos escenogràfics capaços de fer-nos recórrer paisatges inquietantment sorprenents, la directora troba una molt encertada forma de submergir-nos en un territori distòpic massa recognoscible des de la seva mateixa estranyesa com per a no sentir-nos aclaparats davant tot allò que ens augura. I fins i tot quan fingeix ser una comèdia, l’espectacle ens deixa amb el somriure congelat.