En la mesura del possible , aquestes línies se centren en el muntatge que Cristina  Genebat ha dirigit, a partir d’una obra de Tiago Rodrigues que ella mateixa s’ha encarregat  de traduir. Però em resulta alhora impossible abordar aquesta nova visió del text sense tenir presents les sensacions que em provocà  l’espectacle original dirigit pel mateix Tiago, quan el vaig veure  al festival Temporada Alta l’any 2022 . Entre d’altres coses, perquè rellegir ara aquell text, m’ha vingut a reafirmar bona part del que vaig escriure llavors.

Així doncs, em prenc la llibertat i m’acullo al dret a l’autoplagi   , tot repetint frases i conceptes que llavors van sortir publicats amb el títol de “L’impossibilitat de capturar l’Impossible”. Un títol que , d’altra banda, segueix transmetent amb precisió  la forma com percebo un text que dóna bones mostres del talent que Tiago demostra sempre en la seva escriptura. Però que m’origina també forces dubtes .

En qualsevol cas, i començant pel principi: de què parla Tiago i de què parlen els testimonis reals dedicats a realitzar tasques humanitàries sota la bandera de la Creu Roja i de Metges Sense Fronteres sintetitzats en els quatre personatges que protagonitzen l’espectacle  ,quan parlen d’aquest territori que només coneixerem amb la denominació de l’impossible?

No li posis nom, a aquest territori. No l’ubiquis a cap lloc específic del mapa geopolític mundial. No l’identifiquis amb cap grup racial concret, amb cap religió determinada, amb cap llengua dominant o dominada . Oblidat de la divisió que parla del primer món, del segon món, del tercer món. Més enllà de totes aquestes etiquetes i de totes aquestes fronteres , el primer que et toca fer, el primer que fan els invisibles treballadors compromesos en tasques humanitàries que realitzen el seu treball en zones altament conflictives i que a l’escenari es visibilitzen a través la veu i el cos de quatre professionals de la interpretació, és entendre que, en realitat, el món es divideix només en dos blocs radicalment diferenciats.

A una banda, tens el món possible; el món en el qual de ben segur t’ubiques també tu, lector o lectora. En aquest món et pots tenir que enfrontar a tots els problemes que et vinguin ara mateix al cap . Però encara els hi pots trobar respostes racionals, encara et pots sentir més o menys protegit per la xarxa de seguretat que et dona una normalitat més o menys controlada. Però a l’altra banda es troba el món impossible. El món en el qual el conflicte de la mena que sigui ha fet saltar pels aires l’aixopluc que t’ofereix l’aparent racionalitat de la normalitat. El món en el qual allò que et sembla impossible que pugui passar, passa a cada moment.

Un cop travesses la frontera, tal i com fan aquests treballadors vinculats a associacions humanitàries, la cara B de la humanitat es disposa a ensenyar el seu pitjor rostre, sense complexos, sense límits, sense gastar manies. I aquest món impossible que sembla inconcebible fins que et trobes ben immers en ell, és precisament el que ens conviden a recórrer al llarg de gairebé  dues hores els poliglotes protagonistes de la proposta. Per cert: quin nom cal posar-li a tot plegat? Es pot dir, que això és un espectacle? Tenint en compte que entre els quatre protagonistes tenim una gairebé enemiga declarada de teatre , no és estrany que ella mateixa esmoli el seu escepticisme a l’hora de definir això que tenim davant nostre.

Els quatre testimonis se’ns han presentat fent fins i tot una mica de broma. Parlant-nos dels nervis que els hi donava posar-se a xarrar davant nostre. Desmitificant-se tant com és possible davant la tendència a mitificar-los que ens ataca  sovint. Deixant clar que no en tenen res d’herois, que l’etiqueta heroica que els hi pengem no va amb ells, que el que fan no deixa de ser al cap i a la fi un treball pagat, que també el seu món té una cara B amb racons foscos, i que com passa a Las Vegas, sovint també allò que passa al seu territori impossible es queda al seu territori impossible. Però feta la declaració de principis, el que ens arriba tot seguit és un encadenat d’incursions en aquest univers impossible en el qual mai s’esmenta el nom de cap lloc concret o paisatge recognoscible. Potser vosaltres, espectadors, els ubicareu per associació d’idees. Però aquest quartet se n’està molt de batejar-los .

Molt puntualment, això sí, aquest grapat de treballadors humanitaris retornen al món possible. Però llavors, se n’adonen que aquest s’ha convertit alhora pràcticament en impossible per a ells, perquè allò que les hi demanen els seus habitants , no respon a allò que transmet la seva experiència vital. I quan cedeixen a les peticions i accepten endinsar-se pel món impossible mitjançant la narració, ben aviat comencen a captar el malestar que es va creant entre els oients: no és això, el que esperaven.

Rodrigues sap com fer visibles aquestes evidències amb l’habilitat que li confereix ser un dels grans dramaturgs que corren en aquest moment pel món teatral. Però alhora no pot evitar que t’acabis preguntat si és possible transmetre de debò allò impossible. Potser, senzillament, aquesta transmissió oral tan ben guarnida, està fins si tot massa ben guarnida. Potser , com passa sovint amb propostes d’aquesta mena, l’acumulació de testimonis, enlloc d’accentuar-ne la intensitat, tendeix a provocar certa dispersió. Potser, malgrat les desmitificadores paraules inicials, el muntatge adopta finalment una postura massa tímida a l’hora de mostrar la cara B del col·lectiu , els seus  punts foscos , les seves pràctiques més qüestionables o  les disbauxes sexuals i/o etíliques apuntades també molt de passada.

En aquest sentit, la denuncia de pedofília que un treballador presenta envers qui abans habitava el mateix lloc en el qual ara ell habita resta massa reduïda a ocupar un espai dramatúrgic un xic  anecdòtic. Res d’això li resta valor a la proposta. Però tot plegat, apuntala la possibilitat ja esmentada: potser, malgrat el valuós esforç, l’obra de  Tiago Rodrigues deixa constància de l’enorme dificultat que implica fer del tot tangible en el món possible allò que té lloc a l’abismal món impossible.

Això sí: el muntatge original dirigit per Rodrigues es refugiava sota una gran idea escenogràfica que , conceptualment parlant, ajudava també a redimensionar el text. En ell ,es fa referència a la volatibilitat d’aquestes grans tendes que ,quan s’aixequen al bell mig del no res impossible , poden transmetre la sensació d’aixopluc, tot i ser alhora espais totalment vulnerables: al llarg de l’espectacle, i acompanyada sempre per una potent percussió, se n’anava aixecant una de ben metafòricament vistosa.

Genebat, per contra , s’acull a la ben coneguda austeritat gòtica de la biblioteca en la qual té la seva seu La Perla 29; una austeritat que, , sovint, també sap crear del no res espais escènics no desproveïts del seu punt de vistositat. Però no acaba de trobar la manera de rendibilitzar el gran buit que resta darrera la primera línia d’acció, i d’atorgar-li a aquest territori de la rereguarda una dimensió més tangible i més dramàticament potent. I sucumbeix a l’ús potser excessiu de la imatge videogràfica projectada a una gran pantalla i a algun que altre monitor  ,i de vegades tampoc no del tot ben resolta a nivell tècnic.

En qualsevol cas,  els seus quatre excel·lents intèrprets musicalment ben acompanyats per Mar Orfila , malgrat les vacil·lacions encara visibles la nit de l’estrena, saben com capturar la nostra atenció més enllà d’aquestes limitacions. I saben com transmetre la força d’un text que , més enllà també d’allò que ja em semblava qüestionable fa quatre anys, no deixa d’estar construït amb prou potència com per a recordar-nos que a l’altra banda de la frontera s’hi troba un món tan impossible com absolutament real. I és bo alhora recordar que, quan menys tu esperes, el teu propi món possible, pot travessar el llindar de l’impossible.