La Casa de Nines
Sala Àtrium, 14 de febrer de 2026
Raimon Molins aposta per un clàssic d’Henrik Ibsen: La casa de nines. Adaptar clàssics a una època més pròxima ajuda que el públic capti un missatge i una manera de veure la societat que, moltes vegades, és més actual del que voldríem. Aquesta obra, així com d’altres d’aquest autor, trasllada l’espectador a reflexionar sobre la societat. Ibsen se centra en un matrimoni completament tradicional encallat en un patriarcat. El text és del segle XIX, però la manera de relacionar-se de la parella evoca comportaments que podrien produir-se actualment.
En la proposta de Molins, tant podríem situar-nos als anys setanta -tant pel vestuari com pel mobiliari de l’escenografia-, com més endavant, per la relació lèsbica que hi apareix i que Ibsen no contempla al repartiment original. Nora Helmer, interpretada per Anna Maruny, es troba en una època plena de dubtes i d’incertesa sobre la seva vida. Vol alliberar-se d’aquella “nina” que sempre ha estat per als homes de la seva vida. Maruny aconsegueix transmetre la fragilitat i l’angoixa que acompanya la protagonista durant tota l’obra. Plasma l’evolució de la Nora a través d’un primer acte en què es mostra la seva ingenuïtat; un segon acte que s’emmarca en la tossuderia i la inquietud; i un acte final on obre els ulls i veu la necessitat de marxar per renéixer.
Jordi Llordella interpreta Torvald Helmer, que és un home d’aquells que fa ràbia. Amb el seu posat de supèrbia fa sentir petita la Nora, com si fos una nina. Sense exagerar el posat, Llordella fa una evolució increscendo de la tranquil·litat fins al punt més àlgid, en què atravessa ira, eufòria i tristesa en tan sols uns minuts.
També juguen un paper important Cris Martínez i Claudia Manini, que es posen a la pell de Kristine Linde i Oda Krogstad, respectivament. Aquests dos personatges, a través de maneres molt diferents, intervenen en el despertar de la protagonista. La serenor que mostra Martínez, a vegades una mica inquietant, es contraposa a la inquietud que expressa Manini, que genera rebuig i, a la vegada, empatia.
L’adaptació, tot i que és força fidel al text original, deixa punts interessants que no passen desapercebuts i que poden arribar a generar un cert acostament amb el públic, com el fet de jugar amb la modernitat. Així i tot, hi ha algun recurs utilitzat que costa d’entendre. Per exemple, la façana de la casa que apareix durant el segon acte o la neu que cau dins el menjador.
Tot i que la peça transcorre entre diferents estats, sentiments, desenganys i introspeccions que fan reflexionar de per se, he trobat a faltar una explosió o una diferència que faci despertar, una mica més, el cuquet a l’espectador.