Snorkel, Heartbeak hotel, 11 de febrer de 2025
Autoria i direcció: Albert Boronat
Intèprets: Javier Beltrán, Cristina Celada, Lara Salvador i Sergi Torrecilla
La crítica a la superficialitat actual ens està impregnant tant el cervell que fins i tot els arguments que hi trobem, recauen, de nou, en la mateixa problemàtica? Snorkel, de la companyia UNACASAENLAMONTAÑA ens vol presentar una proposta on reflectir la relativitat de la pròpia vida i l’individu i el seu propi sentit. Quatre amics narren la seva trobada en un llac on se submergeixen a una conversa existencialista des del seu dia a dia quotidià.
Al Heartbreak Hotel se’ns presenten diferents trames narrades pels 4 actors que s’entreguen per complet sobre l’escenari. El missatge i els arguments que expliquen resulten atractius i claus pels codis establerts i que es veuran presents al llarg de l’obra, però simplement es queden en això: una explicació. Com a espectadors, ens quedem amb les ganes de viure-ho, de trobar-nos amb aquesta realitat, no simplement d’escoltar-la; no en tenim prou amb dir, si no ho fem amb el cos i l’ànima.
Hi ha un ús molt interessant dels diversos universos entrellaçats entre la ficció i la realitat. L’inici que ens evoca dins l’espai ficcional des de la vida dels personatges, els trencaments i les barreges dels plans ficcionals mitjançant el text. Se’ns proposen diferents atmosferes, i les relacions entre elles són magnètiques, ara bé, no aconsegueixo evocar-me per complet en cap d’elles.
El text, d’Albert Boronat, treballa des de la quotidianitat amb una metàfora constant, i mereix ser llegit i treballat amb atenció per la seva pròpia bellesa en si, proposant frases carregades de significats però que d’una tirada ens poden semblar més banals “no canviem el món a la tarda perquè no ens va bé”. En el moment d’aixecar-lo, però, pels llenguatges escènics utilitzats, se’ns queda en això: text. Un text preciós, però que no lluita per traspassar-nos.
Els elements escènics estan al servei del text de tal manera que no em provoca cap fricció ni interès en el significat: un vestuari casual, una il·luminació funcional, una escenografia representativa del que diuen, un espai sonor adient al que va passant…
Tal com ja deia Bob Dylan el 1960, “els temps estan canviant”, i la cultura ens demana una transformació de l’ara (i, sense recaure en ser naïfs) el teatre ha d’anar clarament lligat amb una provocació; Snorkel ens ha quedat flotant en el que era un punt existencial del nostre dia a dia, però, que ara ja s’ha ofegat.