A(L)buelo, de l’actriu Triana Doce, programada recentment a la Badabadoc, ens convoca a connectar amb el desig natural de trobar un niu i fer arrels, i ho fa desengranant-hi totes les dificultats, conscients i inconscients.

L’escomesa, la de trobar casa, no és fàcil; la misèria, la precarietat o, fins i tot, la voluntat de descobrir-se i reconèixer-se a una mateixa, sovint t’empenyen a emprendre camins desconeguts que t’obliguen a romandre surant en l’aire durant molt temps. Mentrestant, què et queda? Com podem funcionar sense ancoratges? Unes cartes d’un avi poden ser salvífiques… A Macarena, la protagonista, li ofereixen la motivació necessària per escriure i, sobretot, li obren una via de comunicació amb el passat: l’avi, d’origen espanyol, va migrar a Argentina i ella, d’origen argentí, ara viu a Espanya. El creuament de camins teixeix un pont per on poder començar a transitar amb els peus a terra.

La proposta hipnotitza, perquè tot està al servei d’explicar l’origen d’un anhel que no es resol només trobant un espai físic (traslladar-se a una nova casa no és suficient), sinó que reclama acomodar el cos, els sentits, la raó de ser i, fins i tot, de crear a un nou context, que és un nou món.  El treball físic que fa l’actriu no només narra, sinó que ajuda a dilucidar aquesta cerca tan humanista i essencial. També són molt encertats els tocs d’humor que utilitza per alleugerir el periple.

De la dramatúrgia en destacaria el poder dels símbols, que ajuden a bastir el transfons transcendental de l’obra, amb aparent senzillesa. La prunera, les cartes, l’avió, tot actua com un “més enllà” que ens porta a un “més aquí”. Amb cada concreció i detall, Doce ens apropa més a la història i l’eco dins nostre s’eixampla. Qui som nosaltres? Què hem vingut a fer? On ens hem de quedar?

Maria Mingorance