Aquest 25 d’octubre s’han pogut veure al Sant Andreu Teatre de Barcelona (SAT!) dues peces de la companyia de dansa contemporània LaCerda en el marc del Festival Dansat: Tiempo y tono i Obsequio. Creada el 2013 a Barcelona, la companyia va ser fundada per María Carbonell i Edward Tamayo Ruiz. Des de 2019, la direcció artística està compartida entre el propi Tamayo Ruiz, Johann Pérez Viera i Valentina Azzati. Resulta tot un repte comentar un espectacle de dansa, sobretot quan aparentment – insisteixo sobre la part d’ «aparent» – tenim pocs elements sobre els quals recolzar-nos per provar de descriure l’acte de ballar (a diferència del teatre, on a vegades passa el contrari perquè hi ha masses signes a interpretar). Tenint això en compte, intentem endinsar-nos doncs en les dues propostes de LaCerda.

El primer quadre era un solo coreografiat i protagonitzat per Edward Tamayo Ruiz. Amb una durada d’uns 15 minuts, l’enganyosa aparença de simplicitat de la posada en escena donava peu a un exercici estimulant per al públic. Tiempo y tono començava amb un escenari despullat i il·luminat com a espai d’assaig. No ens hagués sorprès si, en qualsevol moment, un tècnic hagués de creuar-lo vist que estava buit d’escenografia i d’intèrprets. Aviat, però, el públic percep una figura que camina d’esquenes tot bellugant-se d’una manera peculiar. Aquí és quan una s’adona que part de l’encant de la dansa és sorprendre’s amb els gests que els ballarins són capaços de crear amb el cos. Ens trobem amb un sol ballarí que, sense música, avança portat per una força que el tiba del coll, com si una corda o quelcom que se li escapa del control l’empenyés. O com si fos el cos el que prengués el control per damunt Edward Tamayo. Abans he parlat d’exercici estimulant, amb això em referia al fet que, degut a l’absència de música (almenys al principi), el públic es veu forçat a prestar especial atenció als moviments del ballarí i a completar allò que creu que falta amb la seva pròpia interpretació i imaginació. Potser no sabem què ens està dient el ballarí, potser no ens està comunicant res de precís, però aquesta exploració i expressió del moviment ens atrapa. Diríem que és el ritme el que irromp dins del cos i no pas un control conscient del ballarí per fer-lo moure com ell ho demana. Una il·lusió, per tant, reeixida.

La segona i última peça, Obsequio, durava aproximadament 45 minuts i era un solo creat per Johann Pérez Viera. Aquest quadre començava més lentament i l’escenari nu anava acumulant varis canvis. Resulta que sí que acaba apareixent un tècnic per encendre el projector i el propi Johann Pérez utilitzava la taula de control de llums que havien col·locat a l’espai. El sostre de focus havia baixat considerablement i una llum delimitava la zona rectangular on el ballarí realitzaria la coreografia. Una gàbia o, almenys, un espai una mica claustrofòbic, per interpretar el seu solo que contrastava amb la presentació escènica del quadre anterior. Si bé la coreografia d’ Obsequio tenia vida i els gests hàbils conformaven cicles, amb especial admiració per la rapidesa de braços i la suavitat de mans, el conjunt era bastant confús i vague. Johann Pérez entrava i sortia del requadre per modificar la il·luminació, cosa que trencava amb el ritme que s’anava generant dins de l’espai. Més endavant, també apareixien projeccions amb un text que abordava la qüestió de mirar-se a un mateix al mirall. En general, em resultava més difícil entrar en aquest solo. Presentava elements aïllats que m’interpel·laven, però no aconseguia seguir o percebre un fil conductor que englobés l’espectacle. També diré que la recepció de la dansa, com la de tot art, és molt subjectiva i que, si amb el teatre resulta difícil fer-hi justícia i descriure’l amb paraules, encara ho és més amb la dansa.

Així que el millor és que cadascú vegi la funció, visqui la seva experiència personal i en tregui les seves pròpies conclusions o, més aviat, impressions. De fet, el proper espectacle programat de la companyia LaCerda és El baile de la zurda i tindrà lloc a Terrassa el 28 de novembre, pel CatalANDance.

Arlet Ferrer