CRÒNICA DE LA 24a edició del FESTIVAL ESCENA POBLENOU (16 AL 19 D’OCTUBRE del 2025)

El cartell d’aquest any del Festival Escena Poblenou, amb una noia que sembla sortida de la intel·ligència artificial i que té com a barret un polp, ja ens feia pensar que eren moltes les possibilitats que podies trobar dins el Festival. El cos d’un polp és tou i arrodonit i no té un esquelet rígid, el que li permet passar per espais molt estrets. La qual cosa es vincula directament amb la naturalesa de les propostes del Festival: circ, clown, teatre, dansa i alguna instal·lació, que en la diferència tenen trets comuns que comentarem més endavant. El que no s’esperava potser aquest polp amb ulls ben oberts, que desperten la mirada lluminosa de la noia que ens mira, és que aquests dies estarien plens de paraigües i pluges, la qual cosa ha provocat que molts dels espectacles pensats pel carrer es traslladessin a altres espais de Can Felipa.

Tot i que el festival va començar dijous amb Embrions, secció dedicada al suport a la creació per a quatre projectes en estat de gestació, i que a més han continuat el seu procés durant el transcurs del festival, jo vaig assistir-hi a partir de divendres.

En general, abans d’entrar en detall, podria dir que els espectacles presentats a Escena Poblenou tenen en comú la seva brevetat (la majoria no sobrepassen els setanta minuts) i que s’adapten als diferents espais trobats. En tots hi ha un intent de recerca d’un llenguatge informal i despentinat, però que al mateix temps amaga una gran dificultat. Per una banda, moltes de les propostes demanen estar preparat físicament, ja que el cos hi està molt implicat com, per exemple, amb el circ. Per altra banda, el caràcter aparentment despreocupat demana molt d’un públic col·laboratiu que moltes vegades no té ganes de participar. En moltes de les propostes es comptava amb la participació, de fet, n’era vertebradora, cosa que afegeix una dificultat ja que no saps mai qui tindràs al davant.

A més, un altre dels aspectes comuns és un intent de recerca constant per situar-se en altres escenes, i em sembla que això és el que ha intentat el festival durant vint-i-quatre anys, però que ara s’hauria de repensar tenint en compte el món que habitem avui. Vaig escoltar el darrer dia com una persona del públic li comentava a una altra que “el Festival Escena Poblenou s’ha quedat petit. Abans era el Festival, i ara queda una mica enlluernat”. I aquesta frase és la que he anat rumiant els darrers dies, i la qüestió a la qual no li he acabat de trobar resposta.

La primera proposta que vaig veure va ser Gossis, d’Emma Bassas, que arrencava amb la següent pregunta: “si hi hagués un incendi en un museu, a qui salvaries abans, a una obra d’art o a un gos transeünt de l’espai?”. Així, la protagonista, que en moments adoptava el llenguatge caní, feia una oda a aquest animal i un intent d’aproximació a com les persones els intentem humanitzar: vídeos, intents de saber que ens diuen amb els sons, joguines i inclús rèpliques de peluix de gos que poden fins i tot caminar. El punt d’arrencada era molt original, però en algun moment la proposta es desinflava i es dilatava en adreçar-se massa al públic, el que generava una indefinició respecte a l’arrencada inicial.

El segon espectacle que vaig veure, una sala més enllà, va ser Conhort, d’Hotel Iocandi, un espectacle de circ a partir d’objectes trobats i elaborats que generaven una atmosfera estranya i que, segons diu al programa de mà, ens convidava a transitar pel consol. Els sons musicals t’introduïen en un món d’objectes nostàlgics i que feien aixecar al públic només arribar, en altres ocasions també el feien aixecar, però d’una manera que ningú es sentia obligat, perquè sempre s’estava fent una activitat que ajudava a desenvolupar l’espectacle. La companyia Hotel Iocandi va saber transmetre la sensació de comunitat, tots hi érem, i mentre Griselda volava i girava, el temps s’aturava.

Dissabte, pel dia de pluja, em vaig perdre la performance de María La Culpa, Les Xinxes, ubicada a la Sala d’exposicions de Can Felipa, dedicada a dones treballadores de les fàbriques i que, per mi, era interessant per veure com es relacionava el mateix espai Can Felipa, una antiga fàbrica tèxtil, amb les imatges que proposaven. Espero veure-les més endavant.

El diumenge vaig tornar al festival per veure una altra proposta de circ de la Cia. Pau Palaus, Embolic, un espectacle conduït per una corda repartida per diferents espais. El pallasso, amb un toc melangiós, necessitava companyia, i dues dones del públic de diferents edats, una nena i una senyora més gran, van ser per uns moments la seva companyia mentre pescava.

Quan vam arribar a la plaça ens esperaven dos acomodadors que semblaven sortits de l’interior d’una televisió dels anys seixanta i que, en comptes d’anunciar laca de cabells, ens feien de guies per les diferents parades de Zooller de Sa Vorera des Tassó. Per les diferents parades de la instal·lació, ens vam poder apropar a alguns dels productes autòctons de Mallorca que cada cop s’estan convertint més en part d’un museu: l’ensaïmada, el tren de Sóller, el porc negre, la sobrassada i la padrina que fa el dinar per a tots.

I mentre baixava la llum, em vaig dirigir a veure l’últim espectacle: Meloncolia, de Joan Estrader. Una sorpresa de jocs de paraules i objectes que aprofundia de manera irònica en el que entenem per melancolia. Alguns idiomes, ciutats, professions, olors i situacions ens hi aboquen més fàcilment, i Joan Estrader ens advertia d’alguns elements a esquivar per entrar en un estat d’espera a Godot.

Avui he vist a una fotografia que aquesta matinada hi havia un albirament de Serra Tramuntana des de Montjuïc. L’any que ve el festival farà vint-i-cinc anys, alguna cosa en la llunyania ja es veu. Molta força per aquest nou any i que porti més propostes! A parer meu, crec que no s’ha d’oblidar mai l’espai on el festival s’ubica. Un espai amb memòria, que es diferencia pel que observes pels grans finestrals, la fredor de les sales i, també, perquè a l’estar-hi en silenci, encara sents el so de les màquines teixint fils.

Marina Valls