Una cortina vermella pesada i ben posada de vellut. Un piano. Dos micròfons. Un petit escenari de fusta, d’aquests que fan crack-crack al trepitjar-los i un cartell amb bombetes on posa ESTRELLA. Una mica de caspa, olor de cervesa i “Dos señoros” a escena.

Aquest és el context que emmarcava la proposta de “Dos señoros”, interpretada per David Verdaguer i Oscar Machancoses. I era del tot encertat, ja que, quin millor lloc per parlar de les misèries, preocupacions, queixes i celebracions de dos señoros que un bar?

Tal com menciona Verdaguer a l’inici de l’obra, la podríem descriure com una teràpia de grup que funciona a dues bandes, tant pel públic com pels intèrprets, on exposen i comparteixen els seus dilemes de la crisi de la mitjana edat. Acompanyem els dos protagonistes en un viatge cabaretesc regat d’humor boomer, on potser no s’arregla el món, però si que es crea un espai de comprensió i de riure’s d’un mateix. Es toquen temes com les cites després de separar-se d’una parella de llarga duració, o com pot resultar d’avorrit el futbol, tots teixits amb destresa a partir de diàleg i cançons que Verdaguer i Machaconses ens interpreten.

Personalment, em va recordar molt a la feina que fa Tom Waits a Little Drop Of Poison, peça que recomano per a llegir aquesta crítica, ja que com a Dos señoros, el piano i la veu cantada/parlada es van entrelligant passant de ser dos elements a un de sol. Per acabar, volia destacar també la relació que creen amb el públic, convertint-se en un tercer personatge de l’obra.

Andrea Carrión