El Teatre Lliure de Gràcia ha iniciat temporada amb un espectacle internacional de l’Ànima Lliure. Le vie invisible indaga en les percepcions de la realitat de les persones invidents. La proposta, dirigida per Lorraine de Sagazan, va molt més enllà de les dificultats per no veure-hi, alhora que estan tema central amb la crisi de relació entre una parella. L’obra ha significat el debut artístic de Romain Cottard. Ell, un espectador de teatre fidel, explica algunes parts de la seva biografia, però no només això. La realitat, exposada com a testimoni en primera persona del singular incorpora altres casos: Explicava l’actor a la presentació a la premsa, que no s’hagués atrevit a parlar només del seu accident i els seus pares. La eça ressona en paral3lel al monòleg Qui va matar el meu pare, a la Heartbreak, que tot just recpera l’estrena del Grec.

La vista és el sentit predominant i cal trobar-hi mecanismes per a viure-hi sense ella. Aquesta distància amb la quotidianitat sembla que alliberi dels enganys de la vista, tan habituals en els relats publicitaris, per exemple. Però el protagonista anirà entenent que, més que la vista, el que el fa tenir percepcions equivocades, és no disposar de tota la informació. Què el pare no volgués tenir fills és una forma molt dura d’estimar als nofills. Els prejudicis socials, la por a confessar diagnòstics, és el que veritablement impedeix una relació constructiva. I des dels secrets, s’esquerden els amors, es trenquen les fidelitats.

La sensibilitat, la cura constant dels tres intèrprets (el fill i els pares), convidaria a abraçar-los. És una llàstima que quasi no hi hagi foscor absoluta. La que viu Cottard des d’un accident de cotxe i la que viuen les parelles que amaguen les pors a l’altra i que els porta carrerons sense sortida. Els sentits ens connecten al món. Però poden ser inservibles si no es basteix la informació sobre la sinceritat més honesta. Al final, el fill demana a la mare (interpretada per Chloé Olivères) poder tactar-li el rostre. És un instant catàrtic que es fon a negre. La llàstima és que el públic entusiasta no permeti uns segons de silenci i foscor per comprendre la profunditat d’aquesta vida invisible.