De vegades, fins els més incorruptibles creadors es veuen obligats a fer concessions. I aquí tenim com a mostra la història que ens explica un dels tres protagonistes d’aquest molt notable espectacle creat i dirigit per Lorraine de Sagazan que, en principi -ben aviat queda demostrat que la dramatúrgia anirà també per altres ramals -,sembla voler oferir una reflexió sobre com percep el món visible la persona que s’enfronta cada dia a un món invisible després d’haver perdut el sentit de la vista. Algú com ara Thierry Sabatier , que ara té seixanta anys, que va quedar cec als setze com a causa d’un accident de cotxe, i l’experiència del qual es troba en el punt de partida d’una proposta escènica que porta ja cinc anys rodant pel món.
També és ell qui trenca el gel , tot oferint-nos en un to distés i obertament empàtic un resum ràpid de la seva biografia, abans de presentar-nos l’actor i l’actriu que l’acompanyaran a l’escenari, per tal de reconstruir des d’ell un record en gran mesura perdut que té també molt a veure amb el teatre; el record de l’última representació teatral a la qual va assistir en companyia de la seva mare.
Quina obra van veure? Qui era el seu autor? Si més no, es tractava d’un text contemporani o d’alguna peça ja clàssica? Tot això ho ha oblidat per complert Thierry. Però potser quan els intèrprets comencin a dir els diàlegs que ell creu recordar, la memòria comenci alhora a obrir portes tancades del passat.
En qualsevol cas, i abans de ficar-nos al teatre, entrem al cinema, perquè la història a la qual em referia abans, l’anècdota gens anecdòtica que ens explica un personatge de l’obra i que acaba resultant ben reveladora de les intencions de l’obra, té com a protagonista un dels més influents i trencadors cineastes que ens ha donat el setè art: Jean –Luc Godard.
És ben sabut que Godard va ser sempre el representant més agosarat i experimental d’aquella Nouvelle Vague que a finals dels anys 50 del passat segle va sacsejar el món cinematogràfic , tot capgirant convencions narratives i obrint-li les portes a una modernitat que encara ara sembla ben moderna.
De fet , Godard no va fer altra cosa al llarg del temps que anar-se’n radicalitzant cada cop una mica més, tan a nivell polític ( cap a finals dels anys 60 exhibia un maoisme ben militant) com a nivell creatiu ( els seus films van acabar prescindint per complert de res semblant a una lògica argumental). Però el cas és que, el 1963, el rupturista Godard no deixava de ser també un director estel·lar capaç d’omplir de gom a gom els cinemes i de captar l’atenció dels més capitalistes productors cinematogràfics.
El 1963, Godard va filmar “Le Mépris (El menyspreu)”, una de les seves inqüestionables obres mestres, protagonitzada per Michel Piccoli i pel més gran mite eròtic sorgit fins ara del cinema francès: Brigitte Bardot. I quan Godard va projectar als poderosos productors una primera còpia del film, aquests van mostrar de seguida el descontent: com era possible que, tenint a la BB en pantalla, el seu cos nu no tingués alhora un gran protagonisme?!
La resposta de Godard a aquesta exigència, va ser filmar una escena inicial en la qual BB, estirada nua damunt el llit tot mostrant-li a la càmera l’esplendor del seu cul, li va demanant al marit Piccolli si troba boniques una a una cadascuna de les parts del seu cos. No cal ni dir que la resposta de Piccolli és sempre completament afirmativa. I quan ella acaba preguntant si això vol dir que l’estima tota sencera, ell respon “Sí, t’estimo d’una forma total, tendra i tràgica”.
Tornant al teatre, l’actor que es troba a l’escenari reconeix que davant aquesta memorable escena filmada amb sobtats canvis de color, no va poder fer altra cosa que quedar captivat per la bellesa de BB: els productors assolien així el seu objectiu. Però alhora, es fa llavors present la mirada d’una altra persona que és capaç de veure allò que aparentment no és veu: en realitat , aquest moment ple d’allò que sembla amorosa eròtica, no és altra cosa que l’anunci del desamor, de la tremenda crisis de parella al voltant de la qual gira en gran mesura tot el film; l’anunci d’aquest menyspreu al qual es refereix el títol , i que farà esclatar pels aires totes les aparences eròtiques i romàntiques del preludi.
Doncs, això farà també la reconstrucció escenificada del record de Thierry al llarg de poc més de seixanta minuts molt ben aprofitats: deixar a la vista allò que no es veu, mostrar-nos els equívocs en els quals ens pot fer caure la percepció, intentar dilucidar que en hi ha de cert i que en hi ha d’inventat en un record; en una escena que potser mai va ser com ara se l’imagina qui la va viure.
Del que es tracta en gran mesura és de deixar en evidència que tant qui veu com qui ha perdut el sentit de la vista pot acabar creant-se imatges que converteix en veritables records fins i tot encara que no ho siguin. Tot i que si ja s’han incorporat a la memòria, qui pot negar que ara ja ho son?
Qui pot negar que els humans, sovint guardem al llarg de tota la vida imatges perdudes de la nostre infància (però també, de qualsevol altra moment vital més proper) que mai van existir, o que, d’existir, ho van fer de manera ben diferent a com les recordem?
Aquella representació teatral a la qual Thierry va assistir en companyia de la mare, es va omplint de diàlegs, discussions de parella i culpabilitats massa semblants a les que van deixant a la vista les revelacions que va introduint Thierry, com per no deduir que , en realitat, el que està representant-se a l’escenari imaginari del record és quelcom molt semblant a la seva pròpia història.
Que és també la història del malestar permanent instal·lat a la relació dels pares. La història de la molt diferent percepció que cadascuna de les dues parts té d’aquesta relació. De les demandes afectives no ateses . Del desig sexual que xoca contra l’indiferent menyspreu de l’altre. De la culpa originada pel fet d’haver arraconat o haver menyspreat el fill en masses ocasions com per no sentir-se ara d’alguna manera responsable de tots els accidents que després hagin pogut marcar la seva vida.
L’actor i l’actriu que acompanyen Thierry a l’escenari troben que aquests diàlegs mig recordats i aquestes situacions mig reconstruïdes, s’assemblen una mica a les que Henrik Ibsen ens explica a la seva obra “El petit Eiolf” , un text poc representat que, el 2011, va dirigir Toni Casares a l’antiga Sala Beckett: ho deixo anar, per si de cas algú que vagui a veure aquest espectacle hagués vist també aquell, i pogués anar lligant caps.
Però Thierry es nega a acceptar aquests paral·lelismes (certament, força evidents) , i per contra, prefereix assenyalar les discrepàncies. Potser , perquè vol fer-se del tot seva la seva història sense deixar-la contaminar per realitats que no encaixen en ella. I és que , alhora, aquesta és també una obra sobre la manera com la narració, pot convertir-se en un efecte sanador.
Arribat el tram final, la dramatúrgia troba una bona forma d’evidenciar això , tot seguint-li les passes a aquella sàvia dita italiana segons la qual “se non è vero, è ben trovato”.
Encara que no sigui veritat, no deixa per això de ser una bona troballa. A l’espectacle, la troballa d’una carta massa temps perduda, vindrà a servir per tancar històries i ajudar a sanar les ferides obertes. Per tornar a recordar que potser allò que mai s’havia vist , havia estat sempre allà, esperant poder oferir-te una nova percepció de les coses. Llavors, un home cec, acaba veient allò que no podia veure quan encara veia. O , si més no, acaba imaginant que ho ha vist. I si tot plegat us sembla una mica críptic, el millor que podeu fer és recuperar aquesta petita joia de la cartellera abans no sigui massa tard.