Quan en una obra de teatre la meitat del públic s’aixeca i se’n va abans que acabi la funció, només poden estar passant dues coses. Una, que aquells que han mirat el mòbil d’amagat, aproximadament la meitat, hagin sigut informats de l’apocalipsi i surtin corrent a buscar refugi i a acomiadar-se. L’altre, que el que l’obra està provocant sigui tan fort que la meitat del públic no sigui capaç de mantenir el cul enganxat al seient. En el cas de Weltschmerz, a jutjar per la calma del món quan vam sortir de la sala, diria que va donar-se el cas número dos.
Una hora i mitja. Un camp de petanca de mides reglamentàries fet expressament per a aquesta obra que estem a punt de veure. Quatre actors pràcticament muts, mig anul·lats. Juguen a petanca incansable i lentament mentre un text es projecta a la paret del darrere. L’autor volia presentar-se als ajuts de creació. Com que no té menys de trenta-cinc anys i, per tant, aquestes beques ja no apliquen a la seva persona, demana els ajuts d’escriptura. Perquè es veu que la creació és per a joves, i l’escriptura no. L’autor, rep l’ajut. La meitat, del temps i dels diners, se’ls gasta en llibres. L’altra meitat de temps i diners, la vomita en un paper que ara podem llegir en aquesta paret. Es para la partida perquè cal humitejar la sorra per on corren les boles. A través del micro, que van passant-se de mà en mà, els actors llegeixen part del mateix text que el públic llegia l’estona que es projectava. En altres moments, una veu en off descarrega d’obligacions a públic i actors a la vegada. I no passa res. L’autor deixa l’egocentrisme per projectar la seva experiència angoixant amb els diners i el temps en l’experiència col·lectiva. El tema deixa l’obra i es centra en la vida. Canvi climàtic, immediatesa, anar ofegats, desastres naturals i crims contra la humanitat. Un repàs introspectiu de l’exterior. Mentrestant, la partida continua.
Això és tot el que veiem. Les espectadores fa estona que ens preguntem si l’obra és això, només. Si ens estan vacil·lant. I la meitat, incapaç d’aguantar l’avorriment, se’n va. Però deixeu-me dir, senyores i senyors, que el que no podeu aguantar no és una obra mitjanament pedant i una hora i mitja de discurs mig angoixant i mig egòlatra. Senyores i senyors, el que passa és que no us aguanteu a vosaltres mateixes. Davant una llarga lletania de calma i reflexió, els esperits exaltats per l’època del “ja” necessiten fugir d’una sala tancada on els obliguen a parar. A no fer res. La simptomàtica desbandada del teatre ens indica la provocació subtil que l’obra genera. El que passa, i el que Ferran Dordal ha volgut posar en evidència, és que som incapaces de seure amb el nostre discurs interior durant una hora i mitja i no sortir-ne traumatitzades. El que passa, és que hem perdut la capacitat de mantenir l’atenció i de confiar fins al final. Cada una de nosaltres és incapaç de concentrar-se, i totes juntes som inútils davant l’intent de mantenir l’esperança en les coses fins a l’últim moment. En definitiva, el que passa dins el teatre mentre dura Weltschmerz és exactament el mateix que passa fora mentre dura el sistema; que som un grup d’humans reiteradament desconnectats.
Enhorabona a un equip que ha canviat de direcció l’accent d’aquesta Fira Tàrrega. Entre presses i corredisses per arribar a veure-ho tot, a devorar el programa sencer d’una Fira impossible, Weltschmerz ens ha estampat a la cara el nostre propi ridícul. Amb una interpretació esplèndida de Clara Aguilar (també autora d’un espai sonor imprescindible per a l’experiència zen per on ens acompanyen), Ferran Dordal Lalueza, Albert Pérez Hidalgo, Clàudia Vilà i aquesta vegada no de Marc Salicrú, ja que estava absolutament embolicat amb el seu Interferència 03, Weltschmerz s’erigeix en l’obra més provocadora de l’edició. Davant de peces com Torcidxs, que té la manifesta pretensió de fer un teatre estripat i trencador, amb gent despullada, crits i interpel·lació al públic, metres i metres de plàstic d’aquest que fa postmodern, en definitiva, que són un manual de tot el que fa anys que és acceptablement trencador i que fan aixecar les espectadores de la cadira a l’hora d’aplaudir, Weltschmerz reivindica tàcitament que ara més original avorrir-se. Ara és més trencador saber dir prou, saber parar. Tot i mantenir certes línies temàtiques i formals de la postmodernitat (el trencament de la quarta paret, cert pessimisme existencialista i de tant en tant una mica de música en directe, acompanyat d’un disseny d’il·luminació exquisit que, això sí, ha fet Marc Salicrú), aconsegueix jugar amb el món de fora del teatre en un diàleg intel·ligent i diferent. Un diàleg que s’articula a través del dispositiu mateix, posant davant els nostres ulls quelcom que és, en conjunt, una metàfora, i deixant enrere un metateatralitat buida de contingut. Això que ara passa tant de parlar de l’obra en la mateixa obra i oblidar la resta de coses que tens a dir. Weltschmerz comença alineant-se amb aquesta tendència, per després allunyar-se’n creant, així, una distància irònica, fins i tot còmica, amb aquesta forma de fer teatre. És així, doncs, crítica amb el món i amb el teatre que es fa en aquest món.
Avorriu-vos, espectadores, i potser d’aquesta manera descobrireu racons de vosaltres allà on feia temps que no arribàveu. Sentiu com la calma retorna als vostres nervis exaltats. Deixeu-vos estar en el repòs; aneu al teatre.
Anna Ginestà
