Temps enrere, una nena de nou anys asseguda davant un escenari començava a familiaritzar-se amb la màgia efímera del teatre. La funció que aleshores l’estava encisant era Nit de reis al TNC i la nena era, evidentment, una servidora. Quinze anys després, dos actors que hi actuaven s’han retrobat al Teatre de la Biblioteca sota la direcció d’Oriol Broggi, per una altra obra shakespeariana: La tempestat. En aquesta versió de l’últim text del bard, Lluís Soler s’ha tret les mitges de Malvolio i camina descalç per una illa en tant que Pròsper, legítim Duc de Milà convertit en mag poderós sobre mortals i esperits. Al seu torn, Xavier Boada interpreta els rols d’Antonio, germà que va trair a Pròsper, i el de borratxo trapella que és en Stefano. Ambdós intèrprets demostren la seva versatilitat. De fet, un dels punts forts de la representació són les actuacions. Els intercanvis entre Pròsper i el seu servent Ariel contraposen la veu greu i característica de Soler amb la de Babou Cham, suau i melodiosa. En el repertori hi ha també Clara de Ramon, que aporta una guspira plena de curiositat i de tendresa fent de Miranda, filla de Pròsper. Les rialles del públic provenien més de l’adorable ingenuïtat dels joves enamorats que eren ella i Ferran (Eduard Paredes) i no tant de les escenes entre els bufons Trínculo (Oriol Ruiz Coll), Stefano i Caliban (Jacob Torres). Tret del turment d’Alonso (Xavier Ripoll), pare que creu haver perdut el seu fill Ferran durant el naufragi, i d’un gest deliberat on Pròsper evita mirar Antonio, no hi ha moments de fricció en la funció. Més aviat, tot és lleugeresa i voluntat de perdonar. Una bona fe ben manifestada a través del bondadós Gonzalo (Ramon Vila).

Durant les dues hores que dura La tempestat, a no ser que un tall d’electricitat la interrompi – la màgia de Pròsper no és cap broma – l’acció ha transcorregut ràpidament i el desenllaç no podia ser més feliç, especialment pels propis personatges. L’adaptació de l’obra ens hagués pogut esquitxar amb més atreviment, tenint en compte que és ben coneguda i que part del públic està familiaritzat amb l’estil de La Perla 29. Si bé les actuacions estan plenes de vida i està ben trobat que la sorra de l’illa inundi l’espai escènic i part del públic, l’espectacle transcorre en un obrir i tancar d’ulls sense massa tensió. Amb això em refereixo al fet que la part de maldat en certs personatges és tractada amb tanta lleugeresa que no la percebem com una amenaça. Tothom ha estat perdonat quan en prou feines hem pogut presenciar els moments de batalles internes de personatges com Pròsper, que es debaten entre venjança i perdó, crueltat i bondat, ambició i resignació, etc. També s’hagués pogut anar més enllà amb Caliban, esclau que defensa el seu dret a alliberar-se del seu amo Pròsper, però que alhora comet faltes greus, com haver intentat violar Miranda. La tempesta, doncs, no ens ha sacsejat. Fins a quin punt aquesta sensació de brevetat lleugera prové del text original, és la pregunta que em faig. El mateix Pròsper espanta els tripulants del vaixell amb una tempesta orquestrada per ell, però s’assegura que ningú prengui mal. I semblaria que en aquesta versió han sigut encara més amables. En qualsevol cas, l’illa on ens trobàvem era idíl·lica com un somni. Un somni que ha desvetllat el record de sentir-se en un altre món, com quan anava de petita al teatre.