Interferència03 ha estrenat la seva versió itinerant, després de les presentacions a la platja per La Mercè 2024 (Interferència01) i a l’Arc de Triomf pel Grec 2025 (Interferència02). Tot i que el final de festa a l’Hort del Barceloní ha permès desplegar les grues i grans estructures per penjar-hi músics, pregoners i tot de reclams sonors fins a col·lapsar el so, fer-lo inaudible, la processó laica carrer Agoders de Tàrrega, amunt ha permès gaudir (tot i la multitud que s’hi arreplegava pel mig) de les diferents estacions. Que obri la comitiva un exdirector de Fira Tàrrega com Llorenç Corbella, ja diu molt del compromís amb la memòria. Segurament, aquest passeig ha demostrat molt millor la forma de fer dels Comediants, festiva, un punt provocadora (en el cas de Teatres de Campanya que lidera Marc Salicrú amb el gegant de la brúixola que perdrà el cap, el metrònom del temps que tot ha de ser urgent i l’estàtua de l’N-II com a passos d’un Via Crucis laic).

Les estructures més grosses cames i braços com peces a armar (dels gegants blancs i negres finals) es van incorporar pel carrer de Sant Pere Claver. Amb ells, un autobús urbà i centenars de persones amb armilles d’obra pública i casc, amb semàfors, senyals de trànsit, micròfons per captar la cridòria i, és clar les bandes de música amb himnes típics (i la sintonia de L’hora dels adeus),que podria signar Carles Santos. A la plaça Major hi penjaven, des del matí, les banderes acomiadant-se d’aquest soroll que deshumanitza.

A l’esplanada final, molta pirotècnia i grades per als músics i grues. Un foc encès que sempre sembla que hagi d’esclatar l’inflable gegant perquè la perspectiva enganya). La catarsi es produeix tot i que és majoritària la sensació de desorientació dramatúrgica dels espectadors. En realitat aquest espai de vulnerabilitat, d’elements que es poden moure de forma imprevisible remet al teatre furero, tot i que amb una estètica molt més amable o, si més no, civilitzada.