Teatre Tarragona, 6 de setembre de 2025. Dins el Festival FITT.

Benvolguts cantaires de Cor Teatre,

Fa anys que tenia ganes de veure-us, i per sorpresa us vaig trobar a Tarragona dins la programació del Festival FITT. Em sonava un enregistrament que havia vist fa uns anys d’uns músics sense instruments, que sonaven com una petita orquestra al costat de llac de Banyoles. I em va sobtar com anàveu vestits: uns éssers tocant instruments invisibles.

Ara, fa un parell d’anys que el grup ha celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari i, per aquesta raó, han reposat, amb canvis en alguns elements de la posada en escena, l’espectacle Operetta, que ja fa uns anys que havia estat estrenat, i que també havia viatjat fins el Théâtre des Béliers a l’Off d’Avignon l’any 2012.

Els fragments operístics als quals s’apropa Cor de Teatre amb Operetta formen part d’un repertori molt conegut, l’havanera de Carmen, el Brindis de La Traviata o la Marxa Triomfal d’Aida; que ha estat utilitzat en altres contextos, ja sigui anuncis de televisió, pel·lícules, o acompanyant d’algun fragment de ràdio. Si mirem enrere, però, a finals del dinou,  anar a l’òpera tenia una càrrega més aviat màgica, amb una cantant que mostrava el seu virtuosisme vocal i, en alguns casos, uns temes mitològics que idealitzaven les gestes dels personatges i les allunyaven de la realitat d’un públic que es deixava portar al teatre. Les històries eren presentades en mons enigmàtics i una mica exagerats, des de la nostra perspectiva, amb tocs que portaven cap a la fantasia, l’eteri i el somni. I és al fet de canviar de context les peces musicals, i alhora mantenir el vaporós, que Cor de Teatre vol aprofundir amb l’espectacle Operetta, i aquest binomi s’ha transmès en tots els elements escènics.

A Operetta, dirigida per Jordi Purtí, un operari deixa un piano vermell enmig d’una sala tenyida també de vermell, que recorda a un escenari una mica estranyat abans que s’iniciï el muntatge, i de sobte, un grup de 14 cantants van apareixent des de dins. Els cantants van vestits amb un vestuari base de color negre, però els acompanyen uns tuls que recorden als vestuaris treballats de l’òpera més tradicional, la que rememora un tipus de personatges de contes, allunyats dels espectadors amb vestits ampul·losos, molt de maquillatge i primeres cantants inaccessibles. El vestuari de Marta Rafa respon aquesta idea de lleugeresa i misteri, també amb la tria del color turquesa, i al mateix temps intenta fer-lo poc carregat només jugant amb algun element: unes mànigues de tul, un coll treballat. Tanmateix, en algun moment, potser per com es mouen els intèrprets, costa no veure que van una mica disfressats.

Durant el transcurs de l’obra hi ha alguns canvis, també acompanyats de canvis en els elements escènics i disposicions en l’espai. L’escena es va adaptant als diferents sketchs i hi ha un intent, tota l’estona, de crear postals compositives, supervisades per l’escenògraf Xavier Erra, que ha permès fer tots els jocs amb pocs elements escenogràfics que es reforcen per la il·luminació de Luís Martí.

A Operetta, els músics s’expressen a través del cant, dirigit per David Costa, i ho fan molt bé. Adopten un llenguatge corporal que s’apropa a la pantomima, i en general a la proposta hi ha un intent de donar contemporaneïtat. Em pregunto, però, què passaria si els intèrprets no s’allunyessin tant del referent de les mateixes lletres de les cançons. Si hi hauria alguna manera de lligar totes les escenes entre si. Perquè tot i ser un espectacle teatral, aquesta estructura recorda a un concert més aviat tradicional, on les peces són ordenades, però molts cops no s’acaba de veure un fil conductor. Una de les peces més ben trobades és la breu simfonia que apareix mentre una cantant solista, amb els seus acompanyants, canta l’havanera Carmen. En un costat els músics fan sons que recorden els del públic, de manera exagerada fan sentir la tos i el brogit del paper d’un caramel. Paradoxalment, al meu costat hi havia una senyora que va estar part de l’obra intent obrir-ne un. Aquesta aposta musical per unir tots els elements que sonen dins un teatre em va semblar molt encertada, perquè tots estàvem allà, i es jugava encara més al joc meta teatral que ells mateixos proposen. De fet, algú de la platea també cantava alguna peça coneguda.

En sortir de la sala, Cor de Teatre, sento que heu aconseguit que el públic sortís cantant, passejant per la Rambla nova, i que tinguessin ganes de comptar les llums dels vaixells que hi ha en la llunyania.

Marina Valls