Experts en Shakespeare i en teatre clàssic es tornen a unir per aixecar (o ressuscitar) un clàssic.
Primera reflexió: M’agradaria (és una cosa personal), que quan insistim a fer un clàssic, en aquest cas escrit fa 434 anys, sigui perquè en podem extreure quelcom interessant en el seu argument, en la seva posada en escena, alguna cosa… si us plau.
La proposta dirigida per Declan Donnellan, de la companyia britànica Cheek by Jowl, i feta en coproducció amb la Compañia Nacional de Teatro Clàssico, és llarga, o es fa llarga, i diverteix puntualment quan algú dels actors, fent-se el còmic, surt de la història i trenca la quarta paret.
Cada un dels actors llueix en algun moment, però en conjunt les escenes queden inconnexes. I és que potser la història, com diu Shakespeare al començament  és “Una història lleugera d’un amor profund” I com a història lleugera, no arriba a interessar prou.
A mi personalment no em va captivar. No es presencia una obra coherent. D’aquí a aquí és un vodevil grotesc, d’aquí a aquí un drama, i els actors passen de comèdia a drama sense massa sentit. Moltes expectatives per a un resultat més aviat just.
Errades tècniques, micròfons d’ambient que fan sonar  les veus segons la direcció que prenen o no cap al micròfon. Errors en la il·luminació. Focus que no van enlloc, espais mal il·luminats.
Una comèdia vestida d’alta volada i molta factura. Però no funciona, és fora de lloc. Director i companyies de molta reputació per un resultat fluix i avorrit.