Recordeu que , fa uns quants anys, Josep Maria Pou va perdre el cap per una cabra anomenada Siyvia? Molt més recentment, era Jordi Bosch, qui no podia resistir-se als bestials encants de l’un animal que, amb la seva simple però ben seductora i irresistible presència , era capaç de destruir ,sense proposar-s’ho, els més sòlids vincles conjugals. I això li ha vingut passant a cadascun dels actors que ha protagonitzat l’aclamada obra d’Edward Albee “La cabra, o qui és Sylvia?”, des que aquesta es va estrenar a Nova York fa ja més de dues dècades.

El que potser no sabeu és que, a l’hora de titular la seva tragicomèdia, Albee es va inspirar en la cançó “Who is Sylvia?” , que William Shakespeare inclou a “ The Two Gentlemen of Verona” , potser (només ,potser; no existeix certesa demostrada sobre el tema) la primera comèdia del bard. En qualsevol cas, una obra primerenca de la qual s’assenyalen sovint els seus defectes. Però que, alhora, en va també plena de notables qualitats . I en la qual hi fan primer acte de presència un munt de situacions i temes que després anirem retrobant un i altre cop en un grapat de les ja del tot ben perfilades obres mestres del gran Willy.

Aquí teniu sense anar més lluny la primera noia shakespeariana , la Júlia, que decideix transvestir-se i fer-se passar per noi, provocant no pocs equivocs d’identitat sexual, i marcant així el camí que després seguirà, per exemple, la sensacional Rosalinda de “Al vostre gust”. I si ho recordeu, Rosalinda acaba buscant aixopluc al bosc d’Arden, un espai de llibertat al qual han anat a parar els nobles exiliats que han fugit de la corrupte cort. Doncs també els cavallers de Verona i les seves respectives dames acabaran movent-se entre els arbres d’un bosc en el qual s’oculten els fora de la llei que, si ho són, és perquè la justícia ha estat injusta amb ells.

D’altra banda, a un altre bosc en aquell cas ple de fades i follets, el bosc situat a les afores d’Atenes de “Somni d’una nit d’estiu”, quedava demostrada la facilitat amb la qual un simple filtre pot provocar que la més encesa passió amorosa canviï d’objecte amorós en qüestió de segons, i fins i tot desenvolupi de forma fulminant el menyspreu i l’odi envers l’objecte amorós abandonat. Doncs al cavaller Proteus d’aquesta comèdia no li cal cap filtre: com li passarà després a d’altres personatges shakespearians ( recordeu el cas de Romeu) , tot just tingui davant seu aquesta altra Silvia que no en té res de cabra, quedarà fulminantment enamorat d’ella .

I com , segons diuen , a l’amor i a la guerra tot està permès, Proteus no dubtarà en trair el Valentí (el seu gran millor amic de tota la vida que estima la Sílvia i és correspost per ella), abandonar la seva estimada ( la Júlia, per si no heu caigut) sense enviar-li ni un trist missatge de veu anunciant-li la bona nova, i mentir i entabanar qualsevol persona que li surti al pas (familiars i governants inclosos) per tal d’assolir el seu objectiu. Per cert que les amistats traïdes o que semblen haver-ho estat, són també força habituals al teatre shakesperià.

Dit això, no és estrany que Albee prengués com a referència aquella cançó shakespeariana, aquella “Who is Sylvia?” que, d’altra banda, li va inspirar també a Schubert un ben bonic Lied, i havia sigut ja utilitzada abans d’Albee per titular una obra teatral de Terence Rattigan i una popular sitcom britànica emesa als anys seixanta del passat segle. Això , sense oblidar que Galt MacDermot , el compositor de “Hair”, la va transformar en un dels temes del musical guanyador del Tony “Two Gentlemen of Verona” , estrenat al Broadway del 1971.
La sobtada i no corresposta passió amorosa que la Sílvia li provoca a Proteus pot semblar tan eixelebrada o , en el fons ,tan lògica, com aquella que el personatge d’Albee sent per la seva cabreta. I és en qualsevol cas un reflex d’aquella tan humana inconstància que fa dels humans essers sotmesos al vaivé de les passions , i ben capaços de trair principis i afectes ben arrelats quan els desitjos ens trastoquen. Com veieu, aquella potser primera comèdia de Shakespeare, ja apuntava bones formes i deixava entreveure que el jove poeta i dramaturg, tenia ja bon ull a l’hora de reflectir les febleses que sacsegen la nostra espècie.

Val a dir que , malgrat la celebritat adquirida per la cançó que canta les qualitats sense fi de la Sílvia, aquesta comèdia primerenca segueix sent una de les obres menys representades del catàleg shakespearià . I , en aquest sentit, es podria afegir també que , pel que fa a casa nostra, es tracta d’un títol gairebé del tot inèdit per a varies generacions. Res millor , doncs, per tal de recuperar-lo, que fer-ho mitjançant un muntatge que porta la signatura del gran Declan Donnellan, el cocreador , juntament amb el seu companyia de vida i excepcional escenògraf Nick Ormerod, de la sensacional companyia Cheek by Jowl que tant ha contribuït a oferir una visió contemporània del teatre de Shakespeare. En aquest sentit, es podria afirmar que el treball desenvolupat per Donnellan des dels anys 80 gairebé només és comparable a la innovadora visió de Shakespeare introduïda per Peter Brook unes dècades abans.
Però passa que quan Declan Donnellan col·labora amb la Compañia Nacional de Teatro Clássico, sembla una mica com si deixés de ser Declan Donnellan. Quelcom que ja es feia palès al seu molt irregular muntatge de “La vida es sueño”, presentat al seu moment al Festival Temporada Alta, i vist també al Grec fa un parell d’estius. Llavors, podies arribar a la conclusió que Donnellan , menys familiaritzat amb Calderón del que ho està amb Shakespeare, no havia sabut connectar prou amb el gran gegant del Segle d’Or espanyol. Però ara, ja no hi ha excusa.

De fet, ni la llengua pot servir com excusa. Només cal recordar que Donnellan va posar també en marxa una subseu russa de Cheek by Jowl capaç d’oferir-nos muntatges tan aclaparadors com la seva memorable visió de “La tempestat”. Els intèrprets dels muntatge russos de Cheek by Jowl parlen en rus i mostren el seu tarannà eslau, però alhora t’interpreten Shakespeare amb la mateixa britànica perfecció amb la qual s’han apropat sempre al bard els actors i les actrius de la formació anglesa.
Però les coses no van ni de lluny tan bé, en el cas que ara ens ocupa. I deixant de banda les irregularitats interpretatives que es detecten en el repartiment d’aquest muntatge, el que crida més l’atenció és la desconfiança que Donnellan sembla demostrar envers la seva pròpia direcció escènica, i envers la mateixa obra que té entre mans. La primera escena del muntatge ,ja resulta simptomàtica en aquest sentit .

Som al moment en el qual aquest Valentí que ara es mostra reticent envers l’amor (d’aquí no res haurà caigut ja a la seva xarxa) s’acomiada de l’estimat amic Preteus, ell sí ja del tot enamorat de la Júlia a la qual trairà també d’aquí no res. I Donnellan porta els dos personatges a una gesticulació excessiva i a un excessiu moviment escènic que es convertirà en la tònica general d’una interpretació que avantposa el to sobreactuat a la subtilesa. Ja posats, Donnellan desaprofita també notablement els latents apunt homoeròtics als quals es presta la farsa, i els redueix al gest cridaner i superficial.
Per cert: la dramatúrgia de Donnellan fa que aquesta escena sigui contemplada a certa distància per les dues protagonistes femenines de l’obra, cadascuna d’elles situada a banda i banda del mur que Ormerod converteix gairebé en l’únic ornament del seu espai escènic. I cal dir que també el magnífic escenògraf que tant profit ha sabut extreure-li sempre als mínims elements a partir dels quals ha creat espais gairebé buits carregats d’intensitat, sembla trobar-se en aquest cas en hores baixes. Aquest petit mur un xic feixuc , no suggereix res , i sembla més aviat fer una mica de nosa.

De fet, la seva funció consisteix bàsicament en servir com a pantalla en la qual Donnellan, intuint que la seva posada en escena potser no resulta prou clara a l’hora de deixar-li clar al públic on es troba a cada moment (l’acció va donant salts entre Verona i Milà, tot fent escapades cap aquell bosc abans ja esmentat) ,projecta un rètols indicatius que haurien de resultar sobrers. Com una mica sobrera resulta també la projecció de la imatge del bosc. Més encara ,si tenim en compte que, al Grec, la il·luminació de l’entorn vegetal de l’amfiteatre que ve a trencar la foscor general de la proposta, ja fa prou evident on ens trobem.

Per cert: alguna vegada us heu parat a comptar quants gossos hi surten o són esmentats a les obres de Shakespeare? Doncs no cal que us prengueu la molèstia. L’únic gos que fa acte d’aparició al teatre de Shakespeare es diu Crab, pertany al criat Lance, i acostuma a endur-se’n les més grans rialles d’aquesta obra quan fa acte de presència.

Però aquest no és el cas. En aquest muntatge, no en hi ha, de gos. I el que hi ha en el seu lloc, és una parell d’escenes reinventades per a l’ocasió en les qual Lance trenca la quart paret i introdueix tot xerrant amb el públic un grapat de bromes més dignes d’una Stand Up Comedy poc inspirada que de les il·lustres firmes que apareixen en aquest muntatge. Un cop més, es diria que el director no confia suficientment ni en el text ni en els seus propis recursos, i tira mà del recurs més fàcil per tal de distreure’ns una estona, no sigui cosa que hàgim desconnectat de la posada en escena que tenim davant nostre.

La no aparició de Crab i aquests afegits, marquen el punt més baix d’un espectacle que només molt de tant en tant (penso per exemple en la boscosa resolució del tram final ) ofereix espurnes del talent que Donnellan ha repartit a dojo en altres ocasions. També les actuacions ofereixen puntuals remuntades aïllades en els millors moments de la posada en escena. Però aquesta no sobrepassa mai , ni els seus moments més inspirats, els nivells de la simple correcció. I amb Donnellan i amb Ormerod , quedar-te en una correcció que sembla més aviat rutina , vol dir quedar-se ben lluny de l’excel·lència a la qual ens tenen acostumats.