Passa amb tots els nostres morts, abans que tots nosaltres ens convertim alhora en un referent també cada cop més llunyà pels que ens van conèixer i encara resten vius. Passa que , un cop se te’n va algú molt proper (fins i tot si és algú que malgrat la proximitat familiar, s’ha convertit en algú que sembla  trobar-se molt lluny de tu) , és converteix en un ineludible  punt de referència cap el qual tens que tornar vulguis o no vulguis.

I és que, vulguis o no vulguis, et trobaràs en un o altre moment recordant en veu alta – com li passa al Willem, el protagonista d’aquest espectacle- que tot just avui fa només un mes que aquella persona encara estava tan viva com ho estàs tu. O que ja en fa un any, des que ens va deixar .O que es compleix una dècada des del seu  decés. O que…Potser quan l’altra persona  estava viva  no necessitaves parlar d’aquesta persona, per molt propera que hagués estat. Però ara que ja està morta, no hi ha res ni ningú que et pugui fer oblidar dia a dia tan trist aniversari. I aquest, és un retret més que li pots dirigit al seu fantasma: a partir d’ara ,ja no hi haurà manera de desempallegar-te  del seu record. I potser tampoc hi haurà manera de deixar de trobar a faltar allò que no trobaves a faltar quan encara vivia: la mort ja la té, aquestes coses.

Els ambivalents sentiments que ves a saber si no has experimentat en carn viva tu mateixa o tu mateixa, lector o lectora, els experimenta segon a segon en Willem ,al llarg del  notablement ben tramat monòleg escrit pel mateix Simon Stephens que, al seu moment, va saber convertir en excel·lent matèria teatral ( i la tasca no era fàcil) la ben popular novel·la de Mark Haddon “El curiós incident dels gos a la mitjanit”.

I es tracta també del mateix  Stephens que a  “Heisenberg” (per posar com a exemple una altra obra seva estrenada als nostres escenaris; en concret, a la Sala Beckett) ens va demostrar les connexions  que es poden establir entre persones situades a gran distància  tan generacional com emocional. I que , en el cas que ara ens ocupa, ens porta alhora a ficar-nos de cap dins del dol d’un personatge que potser  a una part del públic el resulti inicialment poc empàtic: aquest petit tauró del món de les finances ara resident a Nova York, la ciutat abans coneguda com Nova Amsterdam ,la noticia de la mort d’un germà resident a la  vella Amsterdam  tampoc no sembla haver-lo commocionat massa , així d’entrada.

Però tots els dols segueixen el seu ritme , i cadascú de nosaltres els viu com sap i com pot. Estar de dol no implica , sense anar més lluny, convertir-se en un esser immune al desig . Més aviat pot passar tot el contrari, i pot portar a  buscar en el desig, la sensualitat i la sexualitat una reafirmació de la vida. I un cop reafirmada la vida, pot ajudar tant a enfrontar-se als retrets de qui no ha entès mai certs distanciament teus ( un pare , o una mare, o una germana, posem pel cas) ,com a escoltar amb més nitidesa que mai la música que sortia del piano cada cop que el germà ara mort i per sempre més desconegut, s’expressava a través d’ell.

La cançó llunyana (en realitat, un munt d’excel·lents melodies  composades per Mark Eitzel, l’altra artífex de l’obra)  ajudarà a establir amb el mort el vincle que mai s’havia establert amb el viu mitjançant les paraules. I sense estirar  la corda de l’emotivitat forçada, l’emoció s’anirà fent del tot palpable, tot  arrossegant alhora Willem a intentar recuperar allò que abans havia rebutjat perquè no li semblava que estès a l’altura del seu projecte de visa. Voldria realment recuperar-ho, o es tracta només d’un miratge provocat per aquest dramàtic retorn?

Stepehens , lluny de deixar Willem i deixar-nos de pas a tots nosaltres enxampats en la sensació de les ocasions per sempre més perdudes i les vides per sempre més malbaratades, opta per transmetre’ns tot el maremàgnum que està sacsejant el seu protagonista sense emetre judicis ni sentenciar el seu futur. No es tracta d’això. Del que es tracta és de fer palès  que aquest  fil musical establert amb el sons que el virtuosisme instrumental de Joel Riu sap extreure del piano que té davant, acompanyarà per sempre més en Willem . I Willem  li permet a Eduard Lloveras realitzar una magnífica actuació plena de subtilesa. I ben capaç de visualitzar tota la gamma de contrastades reaccions que provoca en ell aquest retorn al passat i aquest retrobament amb un germà amb el qual potser mai  no va acabar de trobar-se  quan era viu.

La molt sensible direcció d’Oscar Fabrés, que evita en tot moment la nota excessiva per tal de reflectir el dolor des de la mateixa ambigüitat que pot despertar el sentiment, constitueix l’altre puntal d’una proposta a la qual cal desitjar-li un ràpid retorn a la cartellera, després d’aquesta fugaç primera visita: cal que  la llunyana cançó pugui fer-se ben aviat propera per a tot aquell públic que de ben segur gaudirà amb ella.