CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Una cançó llunyana que ressona ben endins
Publicat el: 21 de juliol de 2025
CRÍTiCA: Una cançó llunyana
Hi ha vida teatral més enllà del Grec. Per exemple, a la sala Dau al Sec s’ha pogut veure Una cançó llunyana, un monòleg esplendorosament defensat per Eduardo Lloveras. Es tracta de l’adaptació catalana, a càrrec de Daniel Anglès, de Song from Far Away, que el dramaturg anglès Simon Stephens va escriure pensant en l’actor neerlandès Eelco Smits, per a un muntatge d’Ivo van Hove i Toneelgroep Amsterdam. Una part importantíssima de la proposta és la música original de Mark Eitzel, que estableix un diàleg enormement bell i evocador amb la paraula. En aquest sentit, resulta imprescindible la virtuosa interpretació al piano de Joel Riu, que veiem sempre d’esquena, com si fos l’ombra del germà del protagonista. La peça, dirigida amb precisió i sensibilitat per Oscar Fabrés, només ha estat quatre dies en cartell, però esperem que la tornin a programar ben aviat.
L’obra comença a Manhattan i ens porta fins a Amsterdam, ciutat natal de Willem, un exitós, arrogant banquer de trenta-cinc anys que hi torna per assistir al funeral del seu germà, amb qui mai va tenir una relació estreta. El que verbalitza correspon al contingut d’unes cartes que va escrivint per transitar el dol. Els espectadors ocupen el lloc del germà traspassat, i és per això que l’actor els té ben presents –se sosté en la seva mirada, registra cada petita reacció– com a destinataris últims d’aquest diari epistolar que li permet al personatge obrir-se a les seves emocions. La descripció inicial resulta d’allò més dinàmica i expressiva, ajustada al ritme vibrant de Nova York a punta de dia. Ben aviat, però, l’efervescència d’un matí ple de reunions i compromisos queda en suspens, indefinidament ajornada a causa d’una trucada que no presagia res de bo.
Davant la tràgica notícia –el seu germà és mort–, Willem haurà d’agafar un vol immediatament. De la capital dels gratacels passarà a la ciutat europea dels tramvies i els ciclistes orgullosos. Les façanes impol·lutes i els interiors exhibits finestres enfora, amb els seus testos i decoració, volen demostrar l’alt grau de civilització i tolerància dels Països Baixos, d’una manera que a ell li sembla forçada i hipòcrita, gairebé escenificada. Explica com camina per la vora d’un canal sota un cel gris i espès, fins a entrar en un bar on l’atreu una melodia – Joel Riu la desgrana virtuosament– i, també, un home que li oferirà una calidesa efímera però reconfortant. Ben aviat haurà d’enfrontar-se a l’afecte pulcre, distant de la germana, la decepció de la mare i l’esfondrament del pare, el rostre del qual veu desfigurar-se pel dolor, “com si tingués la cara de sorra”.
La calidesa del terra de parquet contrasta amb la cruesa de la llum que es filtra per una porta entreoberta. La il·luminació de Sergio Gracia, molt pensada, està plena de suggestives troballes: el raig d’aigua d’una dutxa a l’hotel es tradueix en un focus que banya el cos de l’actor; l’ombra d’aquest es multiplica –la temperatura emocional i lumínica és elevada– quan refereix que es troba dormint a l’habitació del germà, per petició explícita dels pares; a l’hotel, en canvi, uns flocs blancs, procedents de la freda nit exterior, solquen el blau nocturn del son que vigila un bondadós i excèntric desconegut.
Willem combina el dinamisme de l’observador inquiet, que no pot parar de registrar gestos, mirades, indicis, presumpcions –la incomoditat o la vergonya, els plors i comentaris inadequats al funeral, aquell arrossegar-se com “pingüins tristos”–, amb el desconcert i la desolació. Transita de la lleugeresa i desafecció inicials, pròpies d’algú acostumat a fer transaccions –“tots som mercaders”–, a la dolorosa assumpció de la pèrdua. I retorna, també, a moments feliços que fins ara no sabia que ho havien estat. Perquè, com bé li diu l’Isaac, un antic amor, mentre es viu una edat d’or no es té consciència d’estar-la vivint. El recompte perceptiu inclou algunes urpades del sobrenatural, com la velleta de l’avió que li dona el condol sense conèixer-lo –com si portés escrit a la cara el motiu del seu viatge–, o la visió intempestiva del seu germà, el mateix que deia que parlar és com una respiració elegant, però “cantar és més profund”.
El protagonista té raptes de lucidesa i d’evocació nostàlgica –recorda la precocitat del germà, la seva vocació musical–. Arriba, a la fi, l’emoció, quan pensa en tot allò que ha perdut o ha deixat que es perdés: “tremolo com una fulla, parpellejo per no plorar”. El commou la suavíssima, inesperada abraçada de la seva germana; el seu “somriure petit i valent” de comiat. L’escriptura de les cartes-diaris li ha permès una introspecció que li feia molta falta, una reconnexió amb els seus orígens i el recordatori que “existim en el buit que hi ha en els sons que fem”. Aquesta cançó distant l’acompanyarà d’ara endavant. No us perdeu l’ocasió de deixar-vos portar per la seva delicada melodia.
La partitura textual ha estat exquisidament adaptada per Daniel Anglès. Eduardo Lloveras es confirma com un gran actor, capaç de transitar un monòleg emocionalment complex
CRÍTIQUES RELACIONADES / Una cançó llunyana
TÍTOL CRÍTiCA: Una cançó que descol·loca i ho col·loca tot a lloc
PER: Carme Canet

Per abraçar
Per estremir
VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: EL DOLOR ESMORTEÏT PER LES TECLES D’UN PIANO
PER: Ramon Oliver

Per abraçar
Per estremir
VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Cartes de dol i de pèrdua
PER: Oriol Osan

Per abraçar
VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Què bonic és emocionar-se amb un drama íntim
PER: Jordi Bordes

Per abraçar
Per estremir
VALORACiÓ
8