Tantarantana Sala Baixos 22, 13 de juliol de 2025. Festival Grec
Carles Castaño i Sau-Ching Wong ens esperen a la boca de l’escenari i ens conviden a posar-nos les ulleres de realitat virtual. L’espai de l’escenari és buit i només hi ha algunes marques al terra que marquen l’absència d’algun element que de moment no aconseguim veure. Algunes veus xiuxiuejant arreu de la sala durant l’espera revelen alguna por cap al desconegut. “A veure si em marejo…” “No ho he provat mai…” Inquietud que es contagia a algú més, però que no deixem que traspassi més enllà. I al final, és tot el contrari. Un cop amb les ulleres, t’adones del que és la realitat mixta.
La realitat mixta és el resultat d’una combinació d’elements del món real i del món virtual per crear un entorn on tots dos mons poden interactuar en temps real. Combina la realitat augmentada i la realitat virtual.
La realitat augmentada està molt present al dia a dia, de fet, és freqüent quan visitem algun museu i en algun punt hi ha un joc amb el mòbil. De sobte estàs enfocant i algun objecte apareix a la pantalla. O, fa uns anys, quan pel carrer trobaves grups que enlairaven els telèfons i resultava que capturaven pokémons fent servir també la realitat augmentada. En el moment que nosaltres ens hem posat les ulleres hem seguit el mateix principi, però amb unes ulleres de realitat virtual. A mesura que avancem, anem descobrint un nou paisatge caminant, però sense por de caure o topar-te amb res, perquè anaves veient a través de les càmeres la realitat, i de tant en tant apareixia algun element 3D.
Però més enllà de la descripció tècnica del dispositiu, el que ens planteja Castaño i Servicios Immersivos és un nou enfocament en la manera d’observar, en l’experiència compartida, i en com percebem la vivència individual dins una sala de teatre. Castaño i Wong posen molt d’èmfasi en la comprensió entre persones que parlen llenguatges diferents, i en el muntatge es fa evident una de les idees transmeses per Byung-Chul Han a La sociedad de la transparencia: en la mateixa llengua humana hi ha una falta de transparència. De fet, tota comprensió és, al mateix temps, incomprensió. I això implica comunicació, però també respectar el misteri.
De fet, aquestes formes que se’ns planten al davant mentre caminem, son tot un misteri. Un paisatge nou que recorda la natura, però amb elements que mai podrien formar-ne part. Formes geomètriques que es fan petites i grosses amb els moviments suaus de les mans; colors rosa, verds molt clars, vermells en combinació amb els moviments tallants que acompanyen les formes que balla Sau-Ching Wong, vestida amb un vestuari ple de textures i amb una lleugera asimetria, amb colors poc saturats que recorden al plàstic, sense deixar veure gaire pell del cos. De fet, se sap que és Sau-Ching Wong perquè l’havíem vist a l’entrada, però en alguns moments sembla que formi part de l’entorn, ja que està dissolta en la transparència. L’espai sonor de Juan Cristóbal Saavedra també sumava al conjunt i ajudava a transitar l’espai d’aquestes noves espècies.
Kruid (espècie en holandès) és una peça breu, de fet, de vint minuts. Se’ns fa curt, però, tot i la brevetat, planteja moltes preguntes sobre cap on va el teatre, sobre quins són el límits de la imaginació i sobre com aquesta pot fer-se present encara que sigui una realitat que encara no es pot tocar.
Marina Valls