Declan Donellan és un director que habitualment presenta uns treballs estèticament potents, amb forta contenció dramàtica i atent a traslladar la voluntat del text clàssic a un món contemporani. A Los 2 hidalgos de Verona de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) en canvi, que el recurs estètic és pla, la contenció és dispersa i l’aproximació al segle XXI d’aquest clàssic de Shakespeare és excessivament primària i que, amb prou feines, retreu el to masclista del text original (només cal veure com l’acció de voler enamorar correspon a l’home). El públic català que té la sort de gaudir de la sensibilitat còmica i la mirada contemporània, sense sortir de la caricatura de Parking Shakespeare des de fa anys (Cimbelí, està al Parc del Nord fins aquest dissabte), sap que es poden presentar comèdies amb més gruix que els gags gastats del tipus “no teníem recursos per entrar un gos a escena”.

Si al 2022, Donellan  va debutar amb la CNTC amb La vida es sueño en què queia en els tòpics, ara encara arriba més desmanegat amb una comèdia shakesperiana d’embolics de joves i els seus pares. Dona la sensació que Donellan hagi dirigit sense baixar de l’autobús; està desnaturalitzat. Dista molt de treballs anteriors seus amb els Cheek by Jowl com Measure for measure (Temporada Alta 2015)  o, fins i tot, l’Ubu roi de Jarry (TNC. 2014). Per això, sap greu que, fins i tot l’espai sigui un simple envà on es projecta el bosc o indicacions d’ubicació absolutament innecessàries.

El problema és que aquest despropòsit en el plantejament d’escena, es completa amb unes interpretacions fatxendes que fa anys que han deixat de tenir gràcia. I encara pitjor, que ni tan sols la il·luminació encerti en delimitar els límits de l’acció (el dia de l’estrena un focus de la torre il·luminava incomprensiblement una part del públic, mentre que els dos focus laterals llepaven fins a la primera filera, amb el que els tres espectadors per banda devien quedar encegats pel focus).

S’havia convertit en una visita habitual del Teatro Clásico de Lluís Homar al Teatre Grec els últims anys. El públic respon; però les propostes no han acabat de ser celebrades. Si l’any passat el recital (en què introduïen autoria catalana i gallega per advertir la plurinacionalitat espanyola) es notava curt de tensió dramàtica amb Canciones de amor, de desamor y de piratas, tampoc van fer massa fortuna peces anteriors seves com El burlador de Sevilla (2022).