Aquest mes cal buscar amb lupa propostes escèniques a Barcelona que no formin part de l’omnipresent Festival Grec. Però n’hi ha. Una cançó llunyana, del dramaturg britànic-irlandès Simon Stephens, al Dau al Sec, n’és una. Es tracta d’un bell monòleg, d’hora i escaig, que Dani Anglès ha versionat perquè Eduardo Lloveras es llueixi en una meravellosa interpretació, el primer soliloqui de la seva dilatada carrera! Oscar Fabrés firma la meticulosa direcció, faceta en la qual també debuta, i ho fa esplèndidament. Només s’hi està cinc dies, però tornarà a petita sala del barri del Poble-sec la temporada vinent.

En Willem és un executiu de trenta-quatre anys que treballa a la banca. Viu a Nova York i té una vida desfogada i sense penúries econòmiques. Un bon dia, en ple hivern, rep una trucada de la seva mare anunciant-li una trista notícia: el decés del seu germà petit, en Pauli, d’un atac de cor. Fastiguejat, empaqueta a corre-cuita allò imprescindible i li diu al seu xofer que el porti al JFK. Espera l’avió a la sala VIP de l’aeroport, i quan encara ni ha sobrevolat Coney Island ja ha engolit tres copes de whisky amb ginger ale. És llavors, creuant l’Atlàntic destí a Schiphol, i anestesiat per l’alcohol, que decideix escriure cartes al seu germà, amb qui va mai va tenir una relació estreta, abans d’aterrar a Amsterdam, la ciutat que el va veure néixer, es va criar i d’on va fugir, i enfrontar-se a la família i al funeral. Les missives li serviran de teràpia i una via per aproximar-se a un ésser que ja no hi és i a qui culpa d’haver d’estar passant aquest tràngol.

Una cançó llunyana (Song From Far Away, 2015) va ser escrita en anglès per a la Mostra Internacional de Teatro de São Paulo i després va arribar al Young Vic de Londres, dirigida per  Ivo van Hove. Stephens, autor prolífic, guanyador del Premi Laurence Olivier per On the Shore of the Wide World (2005) i responsable de l’adaptació al teatre del gran èxit literari d’El curiós incident del gos a mitjanit, firma un text que ens presenta un personatge a priori antipàtic però a mesura que es despulla anímicament, carta a carta -que no llegeix, sinó que diu- i s’allibera de la màscara i la cuirassa de protecció amb què s’embolcalla, se’ns revela humà i tendre, però, sobretot, fràgil.

En Willem és un home discapacitat emocionalment, malgrat la seva joventut, que no és capaç ni d’abraçar son pare, destrossat per la pèrdua. No perquè no en sàpiga, sinó perquè no li surt, tot i desitjar-ho. Però, en canvi, no té cap problema amb lligar amb un brasiler al primer local d’ambient que troba a la ciutat dels canals (“Els bars gais mai canvien”, afirma) i passar-hi la nit a l’hotel on s’allotja per no haver de trepitjar la casa familiar.

A través de la paraula, el públic -ja enamorat- el jove en aquesta visita fugaç al seu passat i, de retruc, al seu present. El banquer, sense americana, muta cap a una persona de carn i ossos que s’emociona fins a la medul·la quan recorda qui és i tot el que ha perdut, fins i tot un antic amant amb qui es retroba i a qui va deixar dotze anys enrere: “T’he trobat a faltar, he pensat en tu cada dia”/ “tu fas que tot sigui màgic i ple de poesia”. El protagonista navega per una muntanya russa d’estats anímics que li són difícils de gestionar.

Lloveras plora molt bé. Molt. Feia temps que no vèiem aquesta veritat inqüestionable a escena. Treure llàgrimes és fàcil, però no pas transmetre un compungiment i un desconsol tan real a través d’ulls humits, llavis tremolosos i veu trencada. L’intèrpret ens en regala un recital que fa estremir. Fabrés també l’ha sabut acompanyar en tots els estadis, des de la ràbia a la calma, de la rebel·lia a la serenor, i que ens demostra en un escenari completament despullat i que recorre a cor què vols.

La proposta, més enllà del text i la paraula, té un valor afegit gens fútil, al contrari: la música. Una cançó llunyana té piano i pianista. Mark Eitzel firma la música original, i aquí Joel Riu assumeix, excel·lentment, la composició, l’adaptació i, com és natural, toca en directe. La simbiosi amb l’actor es tradueix tot assumint, des de les tecles, el paper del germà mort, a qui Willem interpel·la durant la seva oratòria en un intent infructuós d’entrar en contacte amb algú amb qui mai n’ha tingut. La peça es serveix de l’instrument i la seva partitura per marcar, de manera delicada, les transicions entre escenes -totalment encadenades-, i a voltes, ni això. La interpretació és prou acurada perquè llisqui per si sola. Lloveras també es llença a cantar algunes estrofes en les píndoles de cançons que incorpora l’obra.

Una cançó llunyana és una íntima miniatura que explora la soledat al nostre món contemporani del segle XXI a través d’unes cartes sobre el dol, el comiat i la pèrdua, que mai obtindran resposta. Com expressa l’autor, “el passat és un país estranger al qual mai podem retornar”, però sí que el present pot servir per albirar els lligams que tenim amb les persones que ens envolten i decidir com encarar el futur. “Perquè una cosa no sigui perfecte no vol dir que hagis de rendir-te”, cita com a colofó aquest Willem que intenta trobar la seva identitat i, en conseqüència, el camí a prendre.

Aquesta crítica es va publicar a Núvol el 18 de juliol