Un piano és l’alter ego d’una persona estimada. El pianista es manté estàtic a les provocacions de Willem, un personatge que rep una trucada inoportuna un diumenge a Nova York, en què ha descartat una compra aparentment poc lucrativa. La mare el truca amb l’últim alè, i li reclama que torni a casa i a setmana per assistir a un funeral. El passat familiar torna al primer pla i es percep una incomoditat, una regressió que els pares necessiten i que el drama tensa fins al límit.

Eduardo Lloveras intepreta aquest monòleg en què el seu personatge deu ser d’aquells que li agrada la seva feina per la possibilitat de mirar per sobre de les espatlles dels compradors desesperats i dels venedors il·lusos. S’ha rebel·lat de l’aparent perfecció ètica d’Amsterdam i ha optat pel capitalisme voraç de Manhattan, sense filtres d’aparença woke. Només li queda triomfar a la feina, amb un món emocional que el fereix. Com a Tots els nens creixen li costa integrar la infància; se’n desentén fins que una neboda de l’abraça insospitadament.

Willem és com un crooner, com un Frank Sinatra, arrossega la narració com desactivant les notes de la partitura, però amb la potència del ritme incrustat a les retrobades durant una setmana que recull més recriminacions que agraïments. Es pensava que havia heretat una necessitat de buidar tot allò que el reclou a la nostàlgia (com la mare fent net en 24 hores d’una habitació familiar), però veu com es destapen sentiments poc expressats i actituds incompreses. Darrere les finestres precioses i carregades de decoració de la caseta d’Amsterdam hi ha molta ineptitud emocional.

Segurament, seria bo (vam veure el muntatge en la segona prèvia, un dimarts al matí; és posible que algunes de les valoracions de la posada en escena ja hagin estat matisades per a l’estrena de dijous) que, a Una cançó llunyana, quedés més plasmada l’evolució del personatge, evitant l’empatia inicial (la revelació de les nacionalitats de les persones que es creua demostra un menyspreu constant). Les seves bromes han de ressonar més inadequades. Ja hi haurà temps d’ensenyar les esquerdes i de guanyar-se l’esclat de l’escena. És cap al final quan es desvetllen les confessions, quan (llavors sí) emociona aquest drama íntim.