Victoria Aime, creadora escènica hispanofrancesa que treballa en l’encreuament entre performance i instal·lació, ha actuat en espectacles d’Angélica Liddell –Epístola de San Pablo a los Corintios; ¿Qué haré yo con esta espada?; El orgullo de la nada– i Sara Molina –Don Juan Tenorio; Comedia sin título–; ha col·laborat amb Luz Arcas i Carlos Pulpón, i també forma part del col·lectiu Cómete la naturaleza muerta. Entre la sèrie de peces recollides sota el títol HET LAM GODS que està desenvolupant amb la companyia El Temblor, cofundada amb Borja López, hi ha La Pastora. “Idilio”, que s’ha pogut veure a l’Antic Teatre en el marc del Festival Grec.

HET LAM GODS. Primera parte: La Pastora. “Idilio” pren el títol neerlandès del retaule L’adoració de l’Anyell Místic (1432), conegut també com a Retaule de Gant, un políptic a l’oli de Hubert i Jan van Eyck entorn de l’Agnus Dei, emblema del Crist ressuscitat que condensa diverses significacions: puresa, sacrifici, victòria, redempció, misericòrdia. La peça que vam poder veure a l’Antic Teatre vol ser, tal com es diu al programa de sala, un drama pastorívol de ciència-ficció, alhora que una història d’amor interespècie –impossible no pensar en les relacions simbiòtiques de Mata’m psicosi, el clam antiespecista i posthumanista de Dolors Miquel–. Barrejats en aquesta estranya ficció escènica hi ha el desig zoofílic que desperta Zeus en les seves amants –amb un paral·lelisme blasfem en clau de gènere fantàstic–, les èglogues de Virgili, marxes processionals, la transmigració de les ànimes, percussió xinesa, una missió espacial i molts altres ingredients heterogenis que acaben convergint en una visió d’allò més original, que té molt d’experiència rítmica i estètica.

Entra un legionari –José Luis Bustillo– que s’identificarà després com a guardià del retaule; equipat amb llanterna vermella, diapasons i metrònom, du a terme el seu particular “fiat lux” i instaura el temps. La pastora-alienígena fa una sigil·losa irrupció a quatre grapes, avançant amb un immens barret circular que no permet veure-li el rostre, les mans enguantades de blanc i una delicadesa ovina. Ha fet un viatge a la Terra després d’escoltar, en un racó perdut de la galàxia, el missatge de benvinguda en multitud d’idiomes del disc d’or enviat a l’espai per les sondes Voyager el 1977 –recordem que també AzkonaToloza se’n van fer ressò a Cuerpos celestes–. A la catedral de Gant, manté un diàleg amb el guardià del retaule: un intercanvi hieràtic i enllaunat en què ella expressa el desig d’entrar dins l’obra per unir-se amb el xaiet místic.

El que semblen dues estàtues drapades, disposades de forma perfectament simètrica, són els contrapesos que, accionats pels performers, han de desvelar l’obra mestra de Flandes. Després d’un soroll com d’esllavissada –s’ha obert el sepulcre de Crist ressuscitat?; la caverna de Plató?–, el que es veu és una mena de columna-pedestal i, sobre el terra, un requadre lumínic de color verd prat on jaurà la nostra pastoreta, que diu haver baixat de la idea a l’ombra per reminiscència, a bord d’una nau anomenada dialèctica descendent. Després, la lànguida figura, ja sense barret però amb el rostre velat –cobert de gasa blanca–, avança amb els braços estesos vers el dolorós misteri de l’amor, entre bels i campanades de consumació.

Les metamorfosis de la mitologia grega –es fa una confusa al·lusió a determinades pintures del Louvre– han perjudicat l’imaginari d’aquesta pastora de l’espai que es llança de cap al desig –“Las carnes de vuestro planeta ofrecen placeres insospechados para los de mi especie”– i experimenta l’abandó. Li caldrà, aleshores, enfilar l’alfabet de les passions o, més aviat, dels vicis, tal com els va pintar Giotto: la ira, la desesperació –gest de penjar-se– i l’estupidesa –sons guturals, un riure bord que fa por–. Despitada, durà a terme la seva venjança, a la qual seguirà un profund i sentit penediment. Aureolada i amb i rosaris a les mans, la divina pastora queda transmutada en una altra cosa, atrapada dins el retaule. La metamorfosi final, tota una troballa, ens fa esclatar en rialles d’atònita admiració. Ens quedem amb ganes de veure les pròximes entregues del projecte i la companyia. Això promet.

Crítica publicada a Núvol el 16 de juliol de 2025