Em sap greu, de debò, tot el que ara diré, i possiblement el que no diré. “Het Lamb Gods. Primera parte: La Pastora “Idilio”” no em va agradar gens. Encara ara no sé si el que volien transmetre era una mofa o una exaltació o res de tot això.

Però per analitzar-lo, teatralment parlant, us diré que se’m va fer més llarga que un dia sense pa. Que cada escena era extremadament allargassada. Moooooooolt allargassada. La cerca, l’abandó, la incomprensió ja no formaven només part del guió, eren els meus sentiments com a espectadora. Què busco? Què hi faig aquí? No entenc res.

Em vaig avorrir cosa de no dir. Pensava, què esteu fent? I gent del públic anava marxant.

El punt de partida era molt interessant i engrescador. Una història d’amor entre espècies protagonitzada per una pastora intergalàctica i l’anyell de Déu d’una pintura d’art sacre flamenca del segle XV. La sinopsi podria recordar qualsevol proposta surrealista. Està molt bé el surrealisme, però si hi ha quelcom que t’emociona, que et provoca (més enllà de l’avorriment), que et qüestiona, que t’inquieta o que et fa riure, però riure d’humor, no de vergonya.

A mi la interpretació de Victoria Aime em va semblar ridícula. Per José Luís Bustillo vaig patir.

Que Déu ens agafi confessats si hem de veure més parts d’aquesta proposta. Anyell de déu que lleveu el pecat del món, doneu-nos la pau, i perdoneu-los per què no sé si saben el que fan.

I un apunt final important. Aquesta és la meva opinió i la meva recepció de l’espectacle. Però sempre soc partidària de conèixer maneres diferents de fer teatre, de conèixer codis que no sé descodificar, de reptar-me a desconcertar-me. A la vida també passa. I, per tant, quan arribi la segona part del projecte us animo a anar-hi, i després, en el bonic bar i jardí de l’Antic Teatre fem un toc i ho comentem.