En la darrera dècada, l’actor Ramon Madaula s’ha consolidat com a autor de comèdies dramàtiques, amb la família i el poder com a principals nuclis temàtics –Ignots, Adossats, Perduts, Els Brugarol–, i també ha fabulat sobre episodis històrics en obres com Buffalo Bill a Barcelona, Conqueridors o Els Buonaparte. Ara, a aquesta trajectòria ja considerable, hi suma Loop, una peça que aborda el conflicte intergeneracional a través de les pors, els retrets i les expectatives creuades entre un pare i una filla. Dirigida per Mònica Bofill, podeu veure-la a la Sala Flyhard fins al 25 de juliol.

L’escenari recrea el taller d’un escultor: cavallets, esbossos de figures, un bust inacabat i moltes, moltes làmpades. La detallada escenografia de Montse Amenós i Carlota Ricart tematitza la forma escultòrica –fixada en el fang, en el guix– però sobretot la llum, com si volgués subratllar la qüestió de la mirada –atenta, crítica– tant en l’àmbit artístic com en el vital. La combinació d’il·luminació interna –diversos flexos, un treball de forja emmarcat que fa de pantalla lumínica– i una sèrie de focus d’escenari –tot comandat per l’infal·lible Xavi Gardés– crea un ambient molt encertat.

Un escultor, interpretat pel mateix Madaula, treballa en una peça quan irromp, visiblement alterada, la seva filla, que està ultimant els preparatius d’un precipitat viatge a Tasmània amb el seu xicot australià. La discussió comença per causa d’una maleta que el pare es nega a cedir-li. El motiu, aparentment banal, revela fins a quin punt ell està trasbalsat per la partida de la filla “a la cara oculta del planeta”; d’altra banda, rere la insistència d’ella per obtenir ajuda pràctica s’hi endevina una demanda implícita de suport i validació. L’escultor, que no ha obtingut el reconeixement que creia merèixer, tem fracassar també com a pare, i per això s’entesta a proporcionar-li, una mica a la desesperada, tot de consignes i advertències. Trasllada així, d’una manera un pèl narcisista i aclaparadora, una preocupació que es revela fonda i genuïna. El posat esquerp i  un amarg sarcasme li serveixen, potser, per defensar-se de la imminent absència –i el fracàs, segons ell, anunciat– de la seva filla petita.

Ara bé, la filla tampoc no es queda curta. Amb un estil directe, sincer i desimbolt, demostra una gran destresa dialèctica. Júlia Genís fa una interpretació enormement sòlida i emotiva d’una jove de vint-i-cinc anys en una difícil cruïlla vital: atrapada en una ciutat sense oportunitats que l’empeny a una competició ferotge, opta per marxar a la recerca d’una forma de viure que imagina menys estressant. Però la seva lúcida honestedat topa amb la rigidesa d’un progenitor àvid d’encastar-li els seus lemes o fórmules: “Desistir no és mai un fracàs”, “La parella no és una missió”. Profundament ferida per la desconfiança del pare, li retreu la seva “ansietat anticipatòria” i li reclama més interès per conèixer-la realment: “No saps qui soc”. El veu eternament insatisfet, amb una obsessió malaltissa per conceptes desfasats com la reputació o la posteritat: “Això de les vocacions és de l’antigor […], tot aquest culte a la personalitat.” S’estimen, però no s’entenen. O potser s’entenen –s’assemblen– massa.

En diversos inserts temporals a mode de flashbacks, la mateixa actriu assumeix el paper de la mare de l’escultor, una dona que sempre li va fer costat, per més que considerés les seves “estàtues” fosques i contrafetes. Aquesta presència intermitent, que fa retrotraure l’artista als anys de joventut, té la funció d’oferir un paral·lelisme entre el moment crític –de presa de decisions– que travessa la filla i el seu propi procés quan va marxar de casa amb la determinació de dedicar-se a l’art. Si ell rebutjava treballar rere un taulell, la noia es resisteix a rendir-se a un mercat laboral que la condemna a la precarietat. El cicle es repeteix; l’herència emocional pesa, els patrons es perpetuen. La família queda així plasmada com una d’aquelles escultures grupals del protagonista, una massa d’éssers “aplegats, congregats, annexos” en què cadascú lliura el seu combat en solitari.

Loop diverteix i, sobretot, commou. Els diàlegs àgils i incisius, impregnats d’ironia, i l’ús intel·ligent de salts temporals –com a reflex del funcionament associatiu de la memòria– apunten a una mena d’involuntària, condemnatòria perpetuació de determinats esquemes i tòpics del diàleg intergeneracional, alhora que permet una síntesi aproximada de preocupacions, que té el seu correlat plàstic en el bust eternament inacabat: més que autoretrat, una pretesa “fusió entre essència i aparença”. També les relacions familiars estan en constant modelatge: cal treure d’aquí, posar allà; mai no adquireixen una forma definitiva. Al final, però, s’imposa la necessitat de fer les paus amb els pares, amb els fills, en la mesura que són part fonamental de la identitat de cadascú.

Crítica publicada a Núvol el 8 de juliol de 2025