Tothom parla de La tempestat com l’obra definitiva de Shakespeare. Doncs resulta que no és així. El dramaturg de The globe va voler fer una obra que barrejava els personatges dels seus grans drames en una comèdia desenfadada, feliç, que redimia les maldats amb un amable i simpàtic conte de fades. La directora i dramaturga Jenny Beacraft s’ha atrevit a transformar les quatre hores i mitja del text en poc més de 90 minuts que passen com una revolada per sobre del túnel de metro del Parc del Nord. Parking Shakespeare que han fet totes les comèdies de dramaturg; algunes les han repetides i tot, com Nit de reis (2013 i 2022) sempre havia evitat aquesta aventura. Fins ara i, vist el resultat, cal celebrar l’atreviment. L’adaptació fa veritables filigranes en un Cimbelí que passa a Britània, Roma i Milford. I ho anuncien informalment: “En tres minuts ens empassem tres escenes que passen en tres espais diferents.” Vuit actors en representen una vintena (com ara, l’entrada de la cova, que podria recordar al mur d’El somni d’una nit d’estiu) amb tota la complicitat del públic.

Cimbelí és un rei il·lús (interpretat per Pep Garcia-Pascual) que no preveu la maldat de la seva reina (Ariadna Matas, una maquinadora i ambiciosa Cruella de Vil que seria la mare enverinadora de Hamlet si trobés l’oportunitat), que vol casar el seu fill Cloten (Adrià Díaz també fa de Pòstum el xicot que pretenia el fillastre de Cimbelí, una peripècia molt ben trobada en l’adaptació que porta a situacions hilarants) en línia directa a la corona. L’acció passa a la Britània de Cimbelí, i la conxorxa es cou a Roma on Jàchimo (José Pedro García Balada) provarà d’enganyar com un Don Joan mefistofèlic. A Milford, es on hi haurà el desecadenant de l’obra sigui romàntic (la peripècia del trio d’enanoraments) com bèl·lica (amb una lluita a espasa entre els exèrcits de Britània i Roma). Tot és un divertit despropòsit.

La versió de Beacraft (que a Catalunya la coneixem com a actriu però que desenvolupa carrera de directora entre Luxembug i els Estats Units) juga amb un músic narrador (Lluís Oliver) que va situant l’acció dirigint-se al públic i dotat d’una certa aura de director per censurar escenes retallades de l’original. Cris Martínez és una efectiva Pisània, la criada fidel i intel·ligent que sap navegar entre els ràpids corrents traïdors de la Cort. Santi Monreal desenvolupa el paper d’auca de secundaris, que sempre surten malparats (com ara el bo de Luci que pretenia cobrar tributs a Britània i que procura per l’honradesa de Pòstum). Rebeca del Fesno és la dissortada Imògena que caurà en tots els paranys, però que només la bondat redemptora de Shakespeare li permet sortir-ne indemne.

Parking Shakespeare juga sempre a l’expectativa del públic que aparegui. Té molt en compte la percepció del públic i prova de donar eines perquè hi jugui. De fet, si s’observa el rostre dels espectadors, es descobriran somriures, abans i tot que comenci la funció. Al llarg de la peripècia els riures i els cants de les estrofes de hits musicals faran que la comunió sigui absoluta. La colla segueix passant la gorra a final de funció (i amb un datàfon pels que ja no porten bitllets de colors a sobre), tot aclarint que ells no cobren tributs com Luci, si no la voluntat del que s’ho pugui permetre.

Cimbelí té un final que les ments més amables agrairan. Però no semblen estar del tot conforme els de Parking Shakespeare. Per això, ells es marquen un nou epíleg, parafrasejant el seu autor de capçalera: “Sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser”. Shakespeare és immortal perquè s’adapta a tots els temps.