Dies de flors a Una mena d’Alaska.
Una mena de crònica sobre Una mena d’Alaska de Harold Pinter dirigida per Ivan Benet a l’Espai Lliure. (maig 2025)
Ha començat l’estiu i amb l’augment d’hores de llum s’evapora a poc a poc el ritme del dia a dia. De sobte, tot s’atenua i això convida a emprendre viatges: ja sigui seguint el vent a sobre d’una bicicleta, flotant sobre el mar amb un ferri o seguint els traços d’una via de tren. L’imprevisible, però, és que pels que fem teatre, cada període d’assajos i creació significa emprendre un viatge acompanyat d’uns referents, un eix temàtic, un estil i sobretot un equip. A més, sovint quan arribes al lloc de destí que es materialitza en la peça presentada davant del públic, el mateix destí desapareix en unes setmanes i això ho transforma tot en enigmàtic i et fa entendre més que mai una frase sovint expressada pels intèrprets quan es preparen abans de sortir a escena “Jo, ara, aquí”.
Aquests dies amb més repòs és quan he pogut recordar els meus dies a Una mena d’Alaska, on vaig fer les pràctiques externes, que com bé relatava el personatge del doctor Hornby, Carles Martínez, ha estat un viatge cap a un lloc remot i desconegut. I per això faré una breu crònica d’alguns dels moments que vaig viure durant vuit setmanes d’assaig.
El trajecte va començar al març, a la sala d’assaig del “torreó”. Una de les peculiaritats que més em va sorprendre només entrar-hi era la llum natural que entrava per les finestres panoràmiques i rodones que hi havia ben amunt. Si passegeu a la vora del teatre lliure podeu fixar-vos en les torres que estan a les bandes, doncs la de més a l’esquerra és on estàvem nosaltres. Allà no necessitàvem rellotge, ja que segons la incidència de la llum podíem intuir quin moment del dia era. Així mentre el personatge de Deborah, interpretat per Mireia Aixalà, es despertava podies perdre’t mirant com les fulles dels arbres es movien, adonar-te del pas dels dies a través del canvi en el to verd brillant, a transformació en la densitat dels núvols i la rapidesa en passar d’un lloc a un altre, a més de l’augment d’alguns avions despistats.
Mentre tot un món girava i seguia a fora, a dins els intèrprets ballaven sense ballar amb música que feia sonar en Damien Bazin i l’Andrés Corchero dirigia l’escalfament. A més, el director Ivan Benet pacient i serè repassava notes amb l’assistent de direcció Rita. Sentir que dins el món estaves construint un nou món generava un sentiment de singularitat.
Tot va començar, però, quan l’Ivan Benet es va interessar anys enrere per una història: la del personatge de Deborah una dona que després de vint-i-nou anys adormida tornava a la vida gràcies a L-DOPA. Una adolescent de quinze anys que queda en un estat d’immobilitat i que un cop desperta s’adona que ha passat part de la vida absent. En el nou despertar voldria recuperar tot el que va deixar en un punt, però ella mateixa descobreix que no pot. Amb la seva lectura Benet volia centrar l’atenció amb tot el que li passava a Deborah aparentment immòbil i descobrir la seva aparença exterior, però també interior, tot allò no dit al llarg dels anys i en el seu present agitat a través del personatge de l’Andrés Corchero com a ànima i buf de vida.
En aquest espai mentre els núvols anàvem passant i els dies de primavera florien s’anava cuinant l’obra. Tot acompanyat d’ un equip observador i propositiu començant per a Sílvia Delagneau que després de veure un passi va emplenar de gerros l’espai plens de flors de colors rosats i ataronjats amb l’ajuda de Bàrbara Roig i i s’hi va sumar a més Anna Oset que les va expandir i fer florir per terra. Jaume Ventura que dibuixava a mà els plànols imaginava com il·luminar les escenes i com si es tractes d’un joc dibuixava pcs i retalls i provava diferents distribucions sobre paper mentre Deborah anava conversant amb el doctor. En Damien Bazin captava les notes al vol en muntar un petit estudi d’enregistrament per un matí al Foyer del teatre on l’Aida Oset tocava el piano les melodies que ella mateixa havia ideat. O Maria Armengol que en alguna prova de vestuari mostrava fruit de la reflexió del moment opinions sobre el món de Deborah “clar, el personatge té quaranta a anys, però també en té deu, i quatre, i…”I així, dins la sala d’assaig anaven arrelant diferents singularitats que feien l’obra única perquè cada petita història, com dèiem, el món de l’exterior de cadascú enriquia el món petit comú.
I una mica va d’això l’obra, Deborah viu un món exterior que no reconeix, i només li queda ballar, somriure, viure d’algun record, i gaudir de la companyia d’èssers estimats com la seva germana. Ara tinc tot el món davant meu, deia. Una frase que sovint ens costava entendre a tots plegats. La mateixa Deborah segueix… sovint hi ha molt més del que els ulls poden veure.
La raó es que el que vam viure cadascú de nosaltres sovint no es veu, però l’alegria a l’hora de retrobar-nos és un indicador que alguna cosa va passar mentre fèiem despertar Deborah.
Marina Valls