Vòrtex és l’ull del cicló, el remolí que es forma en una massa de fluid animada d’un ràpid moviment de rotació que tendeix a formar un buit en el seu centre. Els tambors de Humanhood conviden ara a aquesta imatge.

Si a Torus van aconseguir construir un ambient de ritual fins d’una cova, que acabava envaint la platea amb un núvol boirós que creuava els espectadors, ara tornen a comptar amb un imponent joc de llums que evoluciona des d’un focus zenital a una constel·lació de focus en rotllana que pinten l’escena amb la velocitat rítmica de la música. La llum que cau vertical quasi sempre (o de darrere cap a davant, amb contrallum), enfosqueix els rostres i elimina la gestualitat que humanitzaria aquest vendaval de moviment. Sobretot en el quadre en què uns barrets com a barrets de palla rodona oriental reboten la llum per una superfície platejada. Si a Infinit, hi havia un viatge interior amb llums laterals, ara, la inclemència de la Natura és vertical, aclaparadora.

El codi coreogràfic parteix de l’energia, d’uns moviments esgotadors que fan grans desplaçaments i que, tot i que es mantenen verticals es desplacen en torsions constants, desatenent la rectitud i les línies a l’infinit del clàssic. La força atrapa, sobretot gràcies a la intensitat musical i al desplegament de llums. De llum blanca passa a ocres i fum que retrata el feix de llum per mostrar major calidesa en l’acció. Però en realitat el patró musical i el coreogràfic no té marcades aturades que denoti canvis significatius. Es produeixen, sense quasi contacte dels intèrprets (sis ballarins actuant constantment i l’aparició final dels dos coreògrafs, Rudi Cole i Júlia Robert), i això li treu relat: costa imaginar-se les raons de l’obra, les emocions que vol expressar. El moviment corogràfic dels sis intèrprets no es remet a la ciència física com practiquen Guy Nader i Maria Campos (Natural order of things, Made of space). La dansa de Humanhood és volgudament més bruta i menys acrobàtica, però amb un dinamisme i esforç físic i ambició similar.

Cole i Robert van fer un díptic de dansa de carrer que va construir per contrast, del blanc al negre, (Sphera i Orbis). En aquella simplicitat quedava molt més clarament els comportaments del duet en un espai escènic rodó, en què fins i tot, variava la seva actitud cap al públic. El final, sí, sap reduir l’acció per tornar al feix de llum original. Les ombres de les camises blanques dels darrers ballarins fa l’efecte de pols en suspensió girant concèntricament entorn del feix de llum d’aquest vòrtex implacable.