Les intencions no poden ser més clares: “ HUMANHOOD existeix per expandir la consciència humana i elevar el potencial humà a través d’espectacles de dansa mística, així com d’esdeveniments transformadors a tot el món”. Literalment. Aquestes són les primeres paraules que et trobes tot just entrar a la seva web. I tot seguit, la formació explica de quina manera el que havia estat inicialment una companyia de dansa contemporània va expandir-se ràpidament més enllà dels escenaris per tal d’esdevenir “un moviment global per a l’autorealització, canviant la vida de persones arreu del món.”
Amb un ideari com aquest, no és estrany que la companyia creada per la catalana Júlia Robert i el britànic Rudi Cole , sense perdre ni un segon de temps, ens submergeixi des del mateix moment en el qual s’apaguen els llums de sala en la mena d’atmosfèrica voràgine espiritual que sembla reclamar un títol que , alhora, reivindica la capacitat que pot tenir el vòrtex com a potenciador de les nostra espiritualitat i de la nostra plenitud psicològica.
Som davant un espai ben fosc que, d’altra banda , apareix i desapareix de la nostra vista mitjançant un seguit de breus seqüències visuals fragmentades . La foscor i la fragmentació , en qualsevol cas, no semblen transmetre inquietud, si no més aviat un estat de moguda concentració aliè a les distraccions externes: la notable il·luminació dissenyada per Aiden Bromley, un dels punts més forts de la proposta, ho remarca amb precisió, mentre la música composada pel tàndem creatiu de la companyia i per Iain Armstrong, un altre dels encerts del muntatge, no deixa mai d’estar present
Lluint un vestuari amb clares però alhora lleugerament abstractes connotacions orientalistes , els integrants de la companyia no sembla que hagin començat a ballar quan s’inicia l’espectacle, perquè la sensació que transmeten és la de portar en moviment un temps indefinit aparentment sense principi ni final. És el punt cap el qual porta el misticisme. És aquesta pèrdua de connexió amb la realitat construïda a cops d’irreals aparences a la qual aspira. En aquest sentit , i encara que la dansa d’aquets personatges sigui ben diferent, no ens trobem massa lluny de la mena d’èxtasi místic que poden transmetre els autèntics dervix, si ens oblidem de la seva versió més turística.
Alhora, som davant d’un grup humà que es mou a l’uníson, però els integrants del qual exhibeixen també sempre la seva individualitat. Les accions poden ser conjuntes .Però les mirades no es creuen mai, perquè els ulls de l’esperit necessiten centrar-se en aquest món interior fins i tot quan el cos comparteix espai amb cossos aliens.
Buscant una explicació planera a l’abast de tothom, el programa del Grec ens recorda que la versió més simple del vòrtex la trobem en aquella mena de remolí que es forma a la pica del bany quan obrim l’aixeta. Però el vòrtex cap el qual enfila l’espectacle té una dimensió molt més complexa. Donat que per a la companyia la recerca d’espiritualitat no està renyida amb els coneixements científics, la formació tira mà del físic Nassim Haramein, que des de la seva posició com a popular figura mediàtica en aquest cam, defensa la teoria d’un univers del tot interconnectat i considera que, a la vida ,tot ve a ser un vòrtex.
Però ara que tenim les bases que, sense intentar explicar-lo, li dóna sentit al ben articulat i imparable moviment d’aquests cossos, arriba la un xic decebedora evidència. Particularment, no em costa gens quedar-me hipnòticament ambadalit davant propostes escèniques que es sustenten en la repetició. Però que et fan sentir alhora de quina forma el retorn de cada moviment aporta una cadència nova en la qual et quedes enxampat, de la mateixa manera com t’hi pots quedar quan has anat a parar a una “rave” que sembla destinada a l’etern retorn sense que això provoqui cap signe de cansament. Per contra, i més enllà de la bona tècnica adobada amb mística que exhibeixen els intèrprets , “Vortex” es mostra incapaç d’assolir un clímax similar. L’escenari sembla un lloc distant, sense que això tingui res a veure amb la distància física real que et separa d’ell. La fredor s’imposa a la connexió. Als moviments repetitius i les seves variants sembla mancar-los per moments una espurna més d’imaginació. I el ritual, sense negar la qualitat, pot fer-se lleugerament cansí.
Això sí: quan els llums escombren l’escenari o les mateixes grades en les quals seu el públic. segueixen produint efectes admirables. I quan ens acaben revelant que per damunt dels intèrprets sobrevola una estructura massa semblant a un platet volador com per no percebre la coincidència, tot agafa imprevistos aires nous: puc assegurar (és una informació contrastada) que a partir d’aquest moment, vam ser moltes les persones que ja no vam poder deixar de veure a l’escenari una imatge ben semblant a aquella que Spielberg ens va oferir a “Encontres a la tercera fase”. Una abducció coreogràfica, hagués estat el millor punt i final imaginable per a aquesta proposta tan impecable, com mancada d’aquella mena d’intensitat emocional capaç de sacsejar-te.