Inferus. Gisela Riba

Es va estrenar Inferus a la Sala Ovidi del Mercat de les Flors, de Gisela Riba, guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2024. Com ja anticipa el títol, l’obra s’inspira en l’imaginari de l’infern, i quin infern més conegut hi ha que el de Dante Alighieri a la Divina Comedia?, aquest constitueix, de fet, en bona part l’imaginari que tots tenim de l’infern. Però, literalment, “inferus” en llatí significa “situat a sota” o “més baix”, la qual cosa detona abans una ubicació simbòlica en l’espai, més que no pas un lloc simbòlic per si mateix, com és l’infern. D’aquí l’escenografia (confecció de Laura García i disseny de Quim Algora, també il·luminador), que ja des de l’inici se’ns planteja com un element principal: una gran lona de tela que s’eleva, deixant les intèrprets i l’espai escènic justament “a sota”. Qui hagi estat a les classes de Roberto Fratini (assessor dramatúrgic de la peça i professor del Conservatori Superior de Dansa a l’Institut del Teatre), estarà familiaritzat amb la importància de la topografia a la Divina Comedia –el lloc on s’ubiquen les coses és un reflex de la seva naturalesa–, així com de la presència de les figures i les imatges cinètiques que Dante i Virgili es troben en el seu viatge, des de la carnalitat de l’Infern a la constitució cada cop més etèria del Paradís. El cas és que Riba ha sabut portar a escena aquesta sensació de pesantor, turment, misèria i condemna, però sobretot de la materialitat patètica del cos, el patiment extrem de la carn, on rau justament el càstig, però també el sacrifici –d’aquí també les referències a la iconografia de la passió de Crist, aquell qui essent Déu mateix, es fa carn per morir i així redimir la humanitat sencera. Aventurar-se a portar a escena aquestes qüestions a través de la dansa és prou ambiciós ambiciós, però Riba ha sabut extreure’n aquells elements iconogràfics suficients per construir un seguit d’imatges i escenes que acaben parlant per si soles, més enllà de la seva referència o punt de partida en obres de la història de l’art. És més, l’obertura de la peça amb una composició musical per a òrgans, ja ens situa des d’un inici en l’ambient tempestuós –atmosfèricament i espiritual– que representa l’infern, on els cossos són més carn que persones, i on més que individus hi trobem éssers certament monstruosos, sense una forma humana recognoscible. Les cinc intèrprets a escena (Laura Morán, Milena Capobianco, Uxía Pérez, Marina Capel), llueixen en tot el seu potencial, tant per les seves habilitats físiques (elasticitat, versatilitat, força, delicadesa), com per la seva enteresa com a intèrprets, a través de les quals Riba genera figures i imatges que transporten l’espectador (potser) pels diferents cercles de l’Infern dantesc. El vestuari senzill però del tot encertat (disseny de María Jesús Vegas i Mariana Fragoso, també encarregada de la caracterització, i amb l’assistència de Jorgelina Zabert), acompanya la mirada de l’espectador per copsar aquesta carnalitat del cos nu i monstruós alhora (malgrat la seva feminitat), exposat a la intempèrie dels sofriments més inimaginables. Al meu parer, un final una mica maldestre –les intèrprets sota la lona de tela– disvirtua una mica l’última imatge de la peça, perdent el potencial visual; res que no es pugui revisar amb el rodatge de la peça, cosa que seria un gran encert, especialment arreu del territori!   P.S.: el meu amic Andreu, que no sabia el que anàvem a veure, va deixar-me anotades aquestes paraules a la llibreta: pertorbació, fricció, muda, passió, transformació, purga, crucifixió, condemna.

Inferus, de la coreògrafa Gisela Riba, s'endinsa a un espai no humà, allà on els esperits malden en el foc etern, en l'infern que Dant hi accedeix després de perdre's pel bosc (És el primer llibre de La Divina Comèdia) que també indagaria Romeo Castellucci el 2009. Quatre ballarines apareixen sota d'un paisatge tenebrós. Efectivament, les torsions d'aquests éssers estranys i la seva manera de desplaçar-se les distancien de la humanitat. Podrien ser microorganismes (com el Plàncton de les Big Bouncers) que es desplacen per intuïció sense cap perspectiva de sobreviure, ni de propagar-se, ni de dominar el planeta. Probablement, la casualitat i un cert darwinisme (fruit de la casualitat i de la providència) farà que els quatre cossos vagin orquestrant els seus desplaçaments, i vagin acoblant-se de manera insòlita, com ancestres del que El Bosch pintaria a El jardí de les delícies. El col·lectiu VVAA va voler imaginar-se un futur distòpic on una nova arca de Noè maldaria per sobreviure i en el seu exili a cap lloc emergirien nous éssers postapocalíptics (ARCAS2020) que també coincidirien en aquest bestiari de Riba. El quadre de clarsobscrus aconsegueix una estètica excel·lent, de torsions i contactes amb una músia intregant. El moviment marca una evolució de cada intèrpret fins a trobar una forma primitiva però ja aparentment preparada per a sobreviure i defensar-se. Els filtres vermells dels focus  de l'avern esquitxa els laterals de l'escenari, però no venç el verd natura salvatge dels focus que tornen a enfilar el cim que torna a caure sobre de les bèsties. El públic veu com si fos la imatge d'un dron que s'ha submergit a l'interior de la Terra i que només torna a emergir després de documentar l'evolució d'aquells éssers que, només al final, clamen amb les boques obertes i uns ulls quasi en blanc un dolor que els pot infligir aquell infern. És el moment en què pot recordar les figures angunioses de Rodin. Des de l'escorça terrestre, però, queda la incertesa que aquelles bèsties com els insectes del cicle actual, trobin el camí per aplacar la humanitat i recloure el planeta a un nou paradigma. Com explicaven els d'agrupació Sr Serrano a Katastrophe, la fi de la humanitat serà l'infern per als homínids, però obrirà un nou temps en què canviarà les claus de domini en un nou entorn natural salvatge.