Es va estrenar Inferus a la Sala Ovidi del Mercat de les Flors, de Gisela Riba, guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2024.

Com ja anticipa el títol, l’obra s’inspira en l’imaginari de l’infern, i quin infern més conegut hi ha que el de Dante Alighieri a la Divina Comedia?, aquest constitueix, de fet, en bona part l’imaginari que tots tenim de l’infern. Però, literalment, “inferus” en llatí significa “situat a sota” o “més baix”, la qual cosa detona abans una ubicació simbòlica en l’espai, més que no pas un lloc simbòlic per si mateix, com és l’infern. D’aquí l’escenografia (confecció de Laura García i disseny de Quim Algora, també il·luminador), que ja des de l’inici se’ns planteja com un element principal: una gran lona de tela que s’eleva, deixant les intèrprets i l’espai escènic justament “a sota”. Qui hagi estat a les classes de Roberto Fratini (assessor dramatúrgic de la peça i professor del Conservatori Superior de Dansa a l’Institut del Teatre), estarà familiaritzat amb la importància de la topografia a la Divina Comedia –el lloc on s’ubiquen les coses és un reflex de la seva naturalesa–, així com de la presència de les figures i les imatges cinètiques que Dante i Virgili es troben en el seu viatge, des de la carnalitat de l’Infern a la constitució cada cop més etèria del Paradís.

El cas és que Riba ha sabut portar a escena aquesta sensació de pesantor, turment, misèria i condemna, però sobretot de la materialitat patètica del cos, el patiment extrem de la carn, on rau justament el càstig, però també el sacrifici –d’aquí també les referències a la iconografia de la passió de Crist, aquell qui essent Déu mateix, es fa carn per morir i així redimir la humanitat sencera. Aventurar-se a portar a escena aquestes qüestions a través de la dansa és prou ambiciós ambiciós, però Riba ha sabut extreure’n aquells elements iconogràfics suficients per construir un seguit d’imatges i escenes que acaben parlant per si soles, més enllà de la seva referència o punt de partida en obres de la història de l’art. És més, l’obertura de la peça amb una composició musical per a òrgans, ja ens situa des d’un inici en l’ambient tempestuós –atmosfèricament i espiritual– que representa l’infern, on els cossos són més carn que persones, i on més que individus hi trobem éssers certament monstruosos, sense una forma humana recognoscible.

Les cinc intèrprets a escena (Laura Morán, Milena Capobianco, Uxía Pérez, Marina Capel), llueixen en tot el seu potencial, tant per les seves habilitats físiques (elasticitat, versatilitat, força, delicadesa), com per la seva enteresa com a intèrprets, a través de les quals Riba genera figures i imatges que transporten l’espectador (potser) pels diferents cercles de l’Infern dantesc. El vestuari senzill però del tot encertat (disseny de María Jesús Vegas i Mariana Fragoso, també encarregada de la caracterització, i amb l’assistència de Jorgelina Zabert), acompanya la mirada de l’espectador per copsar aquesta carnalitat del cos nu i monstruós alhora (malgrat la seva feminitat), exposat a la intempèrie dels sofriments més inimaginables. Al meu parer, un final una mica maldestre –les intèrprets sota la lona de tela– disvirtua una mica l’última imatge de la peça, perdent el potencial visual; res que no es pugui revisar amb el rodatge de la peça, cosa que seria un gran encert, especialment arreu del territori!

P.S.: el meu amic Andreu, que no sabia el que anàvem a veure, va deixar-me anotades aquestes paraules a la llibreta: pertorbació, fricció, muda, passió, transformació, purga, crucifixió, condemna.