Oriol Broggi admetia, a la presentació a la premsa, que aquesta versió de Shakespeare és amb la que havien hagut de retrocedir més cops. No és un novell amb el dramaturg de The globe si es comptabilitza que ja ha dirigit un Rei Lear (2008), dos Hamlets 2009 i 2021 i el Macbeth dels Tiger Lillies. La Perla29 reivindica sovint la necessitat de presentar clàssics, com si fossin fons d’armari, sense fer grans aportacions dramatúrgiques. La veritat és que aquesta mirada a La tempestat té molt d’anar narrant la peripècia sense prou potència que commogui.

Evidentment, tenen fusta els actors i la posada en escena és preciosa (amb una platea que permet un escenari de molts metres de profunditat). La música, amb kora, guitarra i veu aporta instants sublims. Hi ha algunes bones troballes escèniques com la representació del naufragi del rei de Nàpols o la convocatòria dels esperits dels drames shakespearians (es veu Macbeth provant de treure’s la sang de les mans, la lluita a mort de Hamlet, o el teòric salt al buit de Lear), però la paraula els arrossega massa avall per poder navegar amb èxit. La veritat és que la disposició de l’escena no ajuda a poder sentir amb prou intel·ligibilitat les rèpliques. També és cert que, per sobre de la trama, Shakespeare impressionava amb situacions que abracen l’ambició i el desig més egoista dels personatges. Només la lucidesa de Pròsper, la candidesa de Miranda, el joc d’Ariel que assumeix fer cas al duc desbancat de Milà donen aire a un niu d’enveges. De tota la tropa que naufragarà a l’illa aparentment abandonada hi emergirà un noble Gonzalo (un servent prudent i honest) i el fill del rei de Nàpols que abandonarà tots els seus privilegis per fruir de l’amor (“ja ho faig jo”, va repetint mentre neteja l’escena per fer feliç Pròsper el que podria ser el seu sogre).

La catifa i la sorra són uns elements simbòlics, com la cortina que parteix l’escena. A diferència d’anteriors treballs (Tots ocells, A Macbeth song) es desentén de càmeres, sobretítols en altres idiomes i pantalles que ensenyen l’altre rostre del personatge. Broggi no es mou massa del territori conegut, no s’excedeix en donar més relleu a algunes escenes sobre les altres. Potser la novetat més gran és la incorporació de dos actors (Eduard Paredes i Oriol Ruiz Coll, els integrats de La Rara que van representar el novembre passat 2 a la Mussara, a la Biblioteca de Catalunya) en un repartiment d’habituals (des d’una Clara de Ramon novament ingènua, però també segura i ferma, un Babou Cham que emula un esperit juganer (el 2006 el representava una delirant Anna Lizaran en una miniversió de Lluís Pasqual) que vol ser alliberat, o un Lluís Soler que és el tòtem sobre el qual tothom balla. Xavier Boada, Xavier Ripoll, Ramon Vila i Jacob Torres també són actors de la casa, que coneixen el bategar calmat i els trencaments de quarta paret amb els a parts, cap a públic (“Ens veiem en mitja hora”, s’acomiada Clara de Ramon amb Oriol Ruiz Coll, com al seu tendre primer amor).

Les escenes més còmiques, desfasades pastorals, són simpàtiques, però repeteixen accions primàries que no donen la frescor que es pretenia, tot i la vis còmica de la comparsa. També les reflexions alliberadores que permeten donar perdó en comptes d’enfangar-se amb la venjança i la ràbia els hi falta agafar volada. Altres propostes com la de Declan Donnellan, amb un aparell escènic extraordinari (2011, al Lliure) o fins i tot la coreografia de Projecte Ingenu a Vaig ser Pròsper permet fabular molt més. L’arrencada és potent amb una catifa que sembla volar per sobre del Bé i del Mal, però la peça, que reitera en elements (com ara encerclar la catifa dues vegades o donar aire a Ariel fins a quatre cops!), va caient en la literalitat més aclaparadora.