Ara fa just quaranta anys, el 7 de juliol de 1985, el festival d’Avinyó acollia la primera funció de “Le Mahabharata”, la monumental adaptació (nou hores d’espectacle més dues hores de descansos)  de la gran epopeia  sànscrita dirigida per Peter Brook que es convertiria d’immediat en un dels muntatges més emblemàtic i influents de tota la història del teatre. L’espectacle es va presentar a un singular espai escènic, una pedrera situada a les afores de la ciutat que un cop s’havia convertit també en seu papal.

El cas és que aquella mateixa pedrera es va transformar alhora  nou anys més tard en l’espai en el qual  Brook va estrenar el seu nou muntatge de “The Tempest”, una obra que ja havia abordat amb anterioritat, i a la qual va retornar posteriorment en diverses ocasions. Només cal recordar en aquest sentit que just un any abans de la seva mort, l’estiu del 2022, Brook va venir al festival Grec i, després d’oferir una classe magistral inoblidable , va presentar “Tempest Project”, la seva última revisió del text  creada mà a mà amb Marie-Hélène Estienne.

El cert és que aquelles representacions de “The Tempest” van comptar amb un espectador que estava destinat a jugar alhora un paper ben important als nostres escenaris. Van ser els pares ,els que el van portar Oriol Broggi fins aquella pedrera convertida en teatre. I el Broggi que va sortir d’aquella representació, ja no era el mateix que hi havia entrat unes hores abans. Aquella tempestat va suposar-li  a Broggi una veritable tempestat vocacional: després d’haver vist allò, ja no podia dedicar-se a una altra cosa que no fos dirigir teatre. I evidentment, a la llista de deures pendents, hi apareixia sempre el desig d’oferir la seva pròpia visió del text que li havia canviat la vida. Un desig que ara ha convertit en realitat .

Al llarg dels anys, Broggi l’havia anat postergant mentre s’apropava alhora a altres textos shakespearians. I durant aquest temps , ell i La Perla 29 convertien les pedres de la Biblioteca de Catalunya en la seva particular pedrera,  tot cobrint sovint el seu empedrat sòl amb quantitats ingents d’una sorra que s’ha transformat alhora en un dels trets definitoris d’aquest espai. I que, no cal ni dir-ho, en té també molt d’herència estilística llegada pel mateix Brook. La sorra del “Mahabharata” és l’antecedent de la sorra que després va cobrir l’illa on anaven  a parar els nàufrags de “La tempestat” brookiana l’any 1993.

I si busqueu imatges d’aquell muntatge, hi podreu reconèixer de seguida la seva petjada  en el muntatge que Broggi acaba d’estrenar a La Biblioteca. Un muntatge  amb el qual la sorra es torna a apropiar del terra , després d’haver-ne  estat absent durant un cert temps. Més enllà de la sorra i de les pedres , el tribut a Brook es fa també palès a detalls com ara el vistós  guarniment capil·lar que lluïa l’Ariel de Brook, un bonic vaixell que damunt del cap de Babou Cham es metamorfea   en una llarga branca que fa equilibris. O com els troncs que arrossega Ferdinand per l’escenari, i que Brooks ja havia introduït en l’aclamat muntatge de l’obra que va dirigir el 1957. O com el moviment que fa el Pròsper  de Brook  amb el seu bastó-vareta, reproduït aquí per Lluis Soler.

Però, més enllà de l’homenatge, som davant un espectacle en el qual es pot identificar tot l’ADN creatiu de Broggi. Fidel a ell mateix, Broggi torna a explorar les màgiques dimensions (al cap i a la fi, cal no oblidar que el protagonista de l’obra està fet un bon demiürg ) que pot adquirir la Biblioteca quan es potencien totes les seves perspectives. I torna a fer de la música i de les  suaus projeccions la porta d’entrada d’una mena de melangia que com  si fos una invisible pluja fina , va xopant imperceptiblement tants els personatges que es mouen per l’escena com les persones que ens els mirem des de fora.

I cal no  oblidar que, en aquesta ocasió, la melangia està directament associada al paper que juga aquesta obra dins del teatre de Shakespeare. Un paper  que sovint és vist com a testamentari, i que sembla estar corroborat per les darreres accions i les darreres paraules del demiürg que ha decidit deixar de ser-ho. Que s’ha proposat trencar la vareta amb la qual practicava la seva màgia capaç d’originar furioses tempestes amb l’ajut de servidors i esclaus. I que, després d’haver-se passat anys imaginant com podria venjar-se de les persones que tant de mal li havien causat, opta per perdonar-les a totes ,trencant així els mecanismes dels quals se n’havien servit en tantes ocasions les mateixes tragèdies shakesperianes.

Per a Pròsper ( i potser també per a Shakespeare) ha arribat l’hora de tornar a sentir-se humà , assumint tots els ets i uts, totes les febleses i fortaleses , totes les contradiccions , mesquineses i grandeses que això  comporta. Ha arribat l’hora de tancar els valuosos llibres i guardar-los a les prestatgeries, d’alliberar els mals esclaus i  els bons servents ,d’alliberar  la mateixa filla . I per cert que parlant de servidors i esclaus , cal recordar que fa unes quantes dècades (un famós muntatge de Joathan Miller va significar en gran mesura el tret de sortida d’aquest opció )  van començar a fer-se habituals els muntatges que abordaven el text des d’una òptica anticolonialista.

Ariel i Caliban  eren en aquest sentit les víctimes d’un sistema colonial perpetuat en gran mesura pel mateix Pròsper, i al qual renuncia també amb la seva renuncia final. Corre pel món una estimulant adaptació fílmica de l’obra que el  sempre transgressor, barroc i excessiu Derek Jarman va dirigir l’any 1979 amb el talent i l’esperit post- punk  i reivindicativament  queer que caracteritzava  tota la seva obra. I , donada la tendència del moment, Jarman va ser qüestionat pel fet d’haver triat dos actors blancs per representar aquests papers. Un qüestionament que Jarman va saber tallar d’arrel , tot afirmant que seguir la interpretació dominant del text , implicava “carregar tota la pel·lícula d’una manera, i fer-la més específica que general”.

Curiosament , aquesta explicació ve a connectar d’alguna manera amb la posició que pren el mateix Broggi pel que fa al seu muntatge. I això que resulta difícil imaginar dos directors més diferents que Broggi i Jarman. I que, de fet, Jarman feia tot el contrari del que pot fer-nos creure la seva frase: la seva creativitat era ben específica, ben políticament i sexualment i culturalment militant. Broggi, en qualsevol cas, defuig oferir una interpretació tancada d’aquest complexa text potser testamentari que alhora té un component de faula metafòrica amb quelcom oníric. Com va fer sovint Brook ( només cal recordar el seu “Hamlet” de l’última època) i com ell mateix ha fet també sovint, Broggi opta per donar-li a l’obra cert aire de conte, de narració que no guarda altre misteri que aquell derivat del pur plaer de narrar.

I partint d’aquest concepte, ha construït un espectacle que no busca ni la sorpresa estilística ni la interpretació tancada ni el simple guarniment ideològic. Broggi ( a diferència , per exemple, del que ha fet recentment amb “Macbeth” tot comptant amb la complicitat de The Tiger Lillies) opta aquest cop per moure’s per una zona de confort que coneix molt bé. I aconsegueix així signar un, en molts sentits, ben bo muntatge que, malgrat els encert, en d’altres sentits produeix certa sensació de treball lleugerament a mig fer.

Comptar amb l’infal·lible  talent de Lluis Soler, implica assegurar-se la potencia interpretativa del punt de partida. El Pròsper de Soler no necessita arribar a la renuncia final, per tal de mostrar-nos la seva humanitat: la captem perfectament en el seu primer diàleg amb la filla, eficaçment interpretada per Clara de Ramon. Però la infal·libitat de Soler no es fa extensible a tot el repartiment. Un repartiment en el qual els veterans de la casa conviuen amb les noves incorporacions, sense acabar d’aconseguir que s’harmonitzin ni els diferents estils interpretatius ni les diferents diccions.

I parlant de diccions, la disposició escènica de l’espectacle accentua encara més aquella dificultat acústica de l’espai que muntatges recents havien aconseguir esmorteir. Sovint, les paraules es perden entre aquestes parets amb  passat gòtic. I quan això passa , et preguntes alhora perquè no li passa mai a Lluís Soler; perquè les seves paraules t’arriben sempre amb total nitidesa. D’altra banda, Broggi  es mou potser amb més seguretat pels terrenys de la sua melangia abans apuntada que pel territori de la comicitat. La cèlebre borratxera de Caliban i companyia adquireix aquí sovint un to massa histriònic i cridaner, i la fisicitat que adquireixen les escenes d’aquest personatge interpretat per Jacob Torres sembla també un xic excessiva, com  si amb ella es volgués encobrir una certa recança/desconfiança a presentar el text des de la seva literalitat.

Malgrat l’encert de fragments com ara l’escena en la qual els esperits de l’illa es posen a donar-li un bon repàs a un grapat d’icònics moments del teatre shakespearià, trobes a faltar en aquesta tempesta  algunes dosis més d’imaginació escènica i d’emoció , i un major equilibri entre l’humor, la màgia , l’ingenu romanticisme d’una parella l’amor de la qual té també orígens manipuladament demiúrgics ,  la sua  tristesa que sorgeix quan es produeix una renuncia que suposa la fi del que  ha estat durant molt de temps el món en el qual regnaves i el relleu que pren en el text el tema del perdó associat a certa forma de redempció. I malgrat tot, insisteixo, aquest és un bon espectacle, tot i no arribar a ser el gran espectacle que el text li permetia ser.