Però no, no és un tango tot i que té aires de mar i de Buenos aires, d’història i país, de dictadura i república.

Tot comença amb un llarg i tens silenci. Com l’inici dels temps, com el so d’alta mar.

4 actors, 4 actituds, 8 cames en posicions diferents, 8 mans amb posicions diferents.

Sembla que no passi res, però allà on no passa res, sí que passa.

Allà on hi ha una representació, pictòrica, literària, teatral, els protagonistes, generalment no en són els protagonistes. Allà on hi ha públic i actors, hi reviuen els protagonistes.

La jarra azul construeix una història, la narra, la representa. Una història basada en fets reals, i que avui, desgraciadament segueix ressonant dins nostre i als nostres carrers i governs. Una història d’intel·lectuals anti franquistes que van haver de fugir, d’exiliar-se.

L’argument trena passat i present, humor i dolor, periodisme de dretes i d’esquerres, grans esdeveniments històrics, com la segona guerra mundial, i petites històries quotidianes.

Els quatre actors són impecables alhora de transmetre tot això. La direcció és fluida i propera. Llums, so, música, atrezzo, escenografia tot suma per portar aquesta escena del passat al nostre present. No podem mirar a un altre lloc. La història, en el sentit cronològic de la paraula, ens ha d’ajudar a conèixer, estimar i valorar els nostres avantpassats. Els que van ser immigrants, com ho són ara tantes persones de les nostres ciutats i pobles, molts dels quals dormen al carrer i no saben què serà de les seves vides. AVUI.

Els nostres avantpassats van ser immigrants, com explica Victòria Szpunberg a “La tercera fuga” i com ho fan a “Malissia”. El vaixell que com el Winnipeg o el Mexique van transportar catalans a l’altre banda de l’atlàntic.

El treball de recerca, documentació i creació de la dramatúrgia que signen Albert Boronat i Maria Danoso, en col·laboració amb la Jarra Azul, és encomiable. Un treball profund, que arrela en la història, i ens fa prendre consciència d’aquelles històries que la història ha volgut submergir en les profunditats de l’oceà.

I si algú podia omplir d’amor i humor aquesta història, aquest és el director de Buenos Aires Nelson Valente.

Tot plegat una recerca d’emocions que els quatre actors: Laura Marı́a González, Júlia Molins, Lluís Marquès i Martí Salvat transformen esplèndidament damunt un escenari, el de l’Akadèmia, que acull aquesta travessa, ara a cavall, ara per mar, ara caminant pel camí de Santiago, i ens la porta a avui, juny del 2025, per què és important la memòria, per què cal fer-nos les preguntes correctes, ja que hem après una història amb moltes, massa respostes equivocades.

Si ara haguéssim de fugir, per què l’extrema dreta ens hi obligués, quants de nosaltres pujaríem al Massilia? L’esperança existeix per què existeix la por. I por en tenim. O no? Recordem la història, no fos cas que es tornés a repetir.