(Vist a l’assaig general del 17 de juny)

Massilia és una molt bona arrencada del Grec. El Teatre Akadèmia repeteix l’aventura de La chispa i s’avança al carro gros de la inauguració del festival d’estiu a Barcelona. La jarra azul ja va fer dos treballs anteriors sobre tripulacions d’exiliats de la II República que van travessar l’Atlàntic. A Los niños de Morelia (2005) parlaven d’una canalla que fugia de la guerra com qui s’anava de colònies i que es va trobar creixent i sobrevivint amb un veïnatge cada cop més refractari a la seva presència. La seva representació tenia tanta veritat que ressonava a ofrena i ritual. Winnipeg (2020) va ser un viatge de les petites desventures dalt d’un vaixell confiant en la supervivència i patint sempre pel naufragi. Aquest Massilia juga amb la tensió d’una història trenada i la potència i el focus dels actors, cronistes que assagen el seu relat.

Hi ha tres claus per entendre la posada en escena que ha dirigit Nelson Valente (Sílvia, Rovira vs. Rodríguez). Per una banda, una història feta a partir de les cròniques del periodista Constantino del Esla i la seva por en topar amb un submarí alemany. (Del Esla va ser un corresponsal de guerra del diari La Nación que, després de resseguir la Guerra Civil espanyola, es va exiliar a Buenos Aires, dalt del Massilia). Per una altra, una trama en què barreja fets històrics (l’aventura dels privilegiats perdedors de l’exili amb l’anècdota de Romántico en una cursa de cavalls desigual) amb l’autoficció per la peripècia del Camino de Santiago que deambula de la ironia a la lucidesa i contemplació. El resultat és un poema escènic vibrant que ajuda a comprendre el pes de la memòria, del relat, de la necessitat de reescriure i rellegir l’ahir per reformular-se preguntes avui i no conformar-se amb les respostes perfectes, que poden perdre la seva virtut si es limiten a ser lemes buits de compromís. És una proposta seductora i eficaç dels dramaturgs Albert Boronat (Una casa en la montaña, Snorkel) i Maria Donoso (FEM, la llista de Lourdes; Nodi, de gossos y malditos). El tercer vèrtex del triangle de Massilia és la interpretació de quatre intèrprets (Laura María González, Júlia Molins, Lluís Marquès i Martí Salvat) que s’escolten, es passen el focus sense ànsia, que assumeixen ser la veu fent de cavall, de joquei, d’entusiasta percussionista, o de delirant i obsessiu peregrí de camins cristians, on no hi arriben els submarins alemanys, però, igualment, s’hi pot somiar.

Aquest tancament de la trilogia de La jarra azul és com una construcció vulnerable de Jordi Galí (T) que va agafant alçada sense fer-ne ostentació, des de restes de naufragi, una guitarra, un ukelele, unes petxines o una màquina de moldre cafè. Un espectacle, que manté la tensió des que el primer intèrpret omple fins dalt un got d’aigua parsimoniosament i l’acaba reomplint-lo de nou, té una sensibilitat extrema i clama per l’esperança de qui necessita mirar coralls i balenes i ignorar la por de topar-se amb un submarí.