La travessia s’ha allargat dues dècades . Però ara , vins anys després que el col·lectiu teatral La Jarra Azul fes salpar l’espectacle  “Los ninos de Morella” tot recuperant la memòria d’aquell grapat de nens fills de republicans que  partint de Barcelona van acabar sent acollits a terres mexicanes, i cinc anys després que “Winnipeg, el vaixell de Neruda” evoqués els esforços realitzats pel poeta pel tal que Xile li obris la porta a més de dos mil exiliats espanyols, la trilogia arriba al seu port final.

I ho fa a bord del que potser sigui el menys èpic i més juganer dels tres vaixells carregats d’exiliats espanyols de totes les edats  que l’han integrat. Tan poc èpic i tan juganer ,que aquí hi tenen un singular protagonisme des d’un cavall argentí però catalanoparlant anomenat  Romántico capaç de portar el seu jockey cap a la victòria just el mateix dia que el Massilia arribava a Buenos Aires, fins al peregrins que recorren el camí de Santiago , tot preguntant-se cada dia com serà l’hostal en el qual podran reposar els seus cansant peus quan caigui la nit.

Han canviat moltes coses, al llarg d’aquestes dues dècades? Tal i com ens insinuen els excel·lents quatre intèrprets de l’espectacle, potser el que més ha canviat, és el fet que allò que fa dues dècades estava en estat de latència, ara s’ha fet ben patent . Els vaixells que formen part de la nostra memòria històrica temien que en qualsevol moment, un submarí enemic que hagués detectat la seva presència des del periscopi els hi envies un mal regal amb forma de torpede.

Però ara els submarins que semblaven cosa del passat ja ni es molesten en submergir-se , perquè els seus torpedes ideològics tornen a ocupar llocs ben destacats a la nostra vida política i a la de mig món, i amenacen en convertir definitivament la memòria històrica en un bon cas d’amnèsia col·lectiva. Per això mateix, quan arriba el tram final de la proposta,  aquesta agafa un to ambivalent que es mou entre l’esperança potser un xic ingènua , i la lucidesa que proporciona veure la facilitat amb la qual fins i tot les més sinistres  històries, poden repetir-se sense que salti cap mena d’alarma general.

Però no ens posem més dramàtics del que cal, perquè ,com ja ha quedat clar, aquest vol ser també un espectacle juganer que evita els dramatismes excessius , recorre sovint a l’humor i fins i tot al realisme fantàstic ( ja em direu sinó com cal qualificar la presencia d’aquest equí xerraire ) , s’adreça a nosaltres amb ganes de fer desaparèixer les quartes parets, i segons declaració pròpia de la companyia , es proposa precisament “trencar la passivitat que hi ha davant la repetició de la història arreu del món”, tot insistint en que per intentar canviar les coses, és important recordar.

A l’àgil direcció de Nelson Valente li sobra potser una confiança excessiva en el paper que han de jugar els silencis que es troben en el  seu punt d’arrencada. I a la dramatúrgia que ens presenta alhora dos directors de diari representatius de dues posicions ideològiques ben oposades, li manca potser de vegades una mica més de mordacitat. De la mateixa manera, i potser alhora per aquella tensió que es crea entre l’optimisme esperançador que vol transmetre el muntatge i el pessimisme desesperançador amb el que es podria també contemplar tot plegat, el final de la travessia sembla  una mica mancat de brutal realisme. Ben cert; superant totes les dificultats, el vaixell arriba al seu destí final. Però el fet que a la majoria dels intel·lectuals que navegaven en ell se’ls impedís desembarcar donat el posicionament polític del govern argentí del moment, i la campanya a la que això va donar lloc, queden reduïts a un paper potser massa secundari.

Petites traves d’un muntatge que, en qualsevol cas, sap trobar la complicitat amb el públic d’una forma molt directe ,gràcies com ja ha quedat assenyalat a la bona labor del seu quartet protagonista i a l’afinada visió de Valente. No podrem desactivar així com així la presència amenaçant dels submarins. Però com a mínim, podrem recordar l’èxit aconseguit per tres vaixells emblemàtics que van saber esquivar els seus torpedes.