Barcelona de Pere Riera
Dau al Sec, 17 de juny de 2025
Què coneixem realment de Barcelona? Com transitaven els carrers els que ens han precedit? Com era la llum que tenyia el carrer? I la de l’interior de les cases? Quina música sonava en els moments de distensió? Què passava dins l’interior d’un menjador barceloní durant la guerra? I concretament durant el bombardeig dirigit a la societat civil durant el 1938? Aquestes són algunes de les preguntes que el dramaturg Pere Riera es devia formular en rebre l’encàrrec d’escriure una obra ubicada durant la guerra, i en començar a imaginar-se la història d’un petit grup de personalitats encapçalat per dues dones: Elena i Núria.
La setmana passada al Dau al Sec es va presentar una adaptació de Barcelona sota la batuta de Júlia Cervera i amb la companyia d’Irenne Corrius i Guim Oliver. L’adaptació neix d’un treball final d’estudis a l’Institut del Teatre, i és una lectura personal de Cervera, ja que posa atenció en la relació de profunda amistat d’aquestes dues dones, Núria i Elena, en un moment de màxima tensió a l’exterior, veuen com això va tenyint l’atmosfera i elles mateixes es diuen tot allò feia temps que es reservaven.
A l’adaptació amb molt d’encert s’ha optat per una estètica minimalista adient al petit format que també ha agafat el text amb la reducció de personatges. La selecció d’objectes representatius del moment: un sofà, un gramòfon, i dues cadires que mostren dos personatges absents, però presents en la paraula ens ajuden a situar-nos als anys trenta. A més d’una petita làmpada d’aranya que tot i ser petita, és l’oient de tot. Una metàfora de la resistència. I és que la làmpada resisteix al sostre movent-se d’un costat a un altre mentre tota una casa tremola.
Durant el transcurs de la conversa Elena mostra l’alegria de veure el fill de la seva amiga al qual li han de rebaixar tota l’estona les ganes d’anar a lluitar. El personatge d’Elena, interpretat per Júlia Cervera, ens fa riure mostrant les seves gestes plenes de vida a la Comédie-Française i cridant als quatre vents “Je t’aime” de Fedra. Núria, Irenne Corrius, ens mostra la seva veu durant els moments de fragilitat, i es crea una atmosfera molt emotiva. I Guim Oliver és un contrapunt a aquestes dues dones que sembla que no puguin parar de retreure’s amb amor allò que un dia els va fer mal. Però, a vegades les paraules no son suficients, i s’expressen a través del ball coreografiat pel ballarí Alfons Ojeda que atorga un charme a la peça.
Les dues dones veuen com un dia va passant i de sobte senten com les bombes s’apropen i decideixen esperar a la mort ballant un tango “Por una cabeza” Gardel canta: “Por una cabeza…todas las locuras…Su boca que besa…Borra la tristeza…Calma la amargura”.
Un obra que ens convida a reflexionar sobre la diversitat de les històries d’amor que traspassen el pas del temps, i que s’eleven a un paisatge paral·lel on hi ha dues dones ballant en un escenari tenyit de vermell envoltades per un fum sobre el qual van desapareixent amb un petit feix de llum d’una petita làmpada d’aranya.
Marina Valls