Segons va escriure Sòfocles, Filoctetes era un heroi consumit, antic company d’Hèracles, abandonat pels seus companys a l’illa de Lemnos després de ser ferit de gravetat en un peu. Quan un endeví va predir que Troia només seria conquerida amb l’ajuda de Filoctetes i el seu arc, Odisseu i Neoptòlem (fill d’Aquil·les) van acudir a l’illa carregats d’ardits i estratagemes dissenyats per convèncer-lo de retornar al camp de batalla.
La versió de Kae Tempest, dirigida en aquesta producció per Moreno Bernardi, situa l’acció en un temps indefinit on conviuen genealogies i antagonismes egeus amb pizzes i Starbucks. L’illa, seu d’una espècie de camp de refugiats i/o presó, està poblada per dones omnipresents, una reinterpretació del cor tràgic interpretat per Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Sara Palomo Kokbøl, Aina Serena i David Flores. Amb diàlegs sobreposats i traducció instantània, les dones, habitants de la terra des de molt abans que aquesta esdevingués un locus de conflictes masculins, creen una presència polifònica que envolta la figura titil·lant de Roguer Sahuquillo en el paper de Filoctetes i acompanya el desenvolupament de la relació entre aquest i Neoptòlem des d’una posició de ple coneixement.
Empès per l’Odisseu d’Uri Guillem, Albert Muntané com a Neoptòlem aconsegueix convèncer Filoctetes que, indignat pel menyspreu dels grecs, ha desertat i es dirigeix a casa, una casa que porta llàgrimes als ulls de l’home ferit i el fa embogir davant la desesperança quan s’adona que és incapaç de recordar el nom del seu fill. La memòria és un dels temes centrals de l’obra, tant personal com col·lectiva, amb una reflexió sobre qui queda fora de les històries que expliquem i que ens defineixen com a societat. Sahuquillo resulta plenament convincent en la seva desesperació, amb una mirada desubicada que, al cap i a la fi, encaixa perfectament en aquesta obra caòtica i ambigua. El Neoptòlem de Muntaner és menys encertat. Perseguit pel dubte moral davant de l’engany que està teixint, du a terme una actuació més aviat rígida, que dificulta l’accés a la profunditat dramàtica del personatge.
La tendència abstracta i moderna de Lo Spazio es tradueix en uns quants troncs i unes quantes pedres com a única escenografia, i en un vestuari fet de retalls de peces dignes de catifa vermella. La música original de Moreno Bernardi, interpretada al violí per David Flores i amb les veus de tots els membres del cast (excepte Muntané) crea un espai gairebé oníric, ritual. Els actors pronuncien de forma cíclica frases de l’original en anglès, amb una vocalitat espectral i patrons melòdics desencaixats que recorden que les ferides romanen i és ben fàcil fer el pas que les converteix en venjança.
L’obra de Tempest té un rerefons anticolonialista, en la línia combativa de l’autori, amb un toc gairebé indígena als personatges del cor com a residents d’una terra que ha estat ocupada i devastada per forces externes. En la producció de Bernardi aquest missatge es veu reforçat per la projecció de retrats de persones negres a intervals durant la peça, mentre que el cast és íntegrament blanc. La contradicció resulta patent, i l’intent de denúncia perd tota la seva força. En qualsevol cas, sí que és impactant la comparació implícita amb la nostra realitat a data d’avui, amb genocidis, guerres i creuades que, com passa amb les dones del cor, silencien de forma violenta milions de veus arreu del món.