Poc es podia imaginar Sergi López que la seva tornada al teatre, en forma de monòleg surrealista, el mantindria durant 20 anys en cartell. I que el voltaria arreu del món en català, francès i castellà. És un joc irreverent, una mena de vodevil sense portes, però sí amb situacions d’in fraganti (què fa el veí trobant-se el lampista despullat en un pis on el marit no se l’espera fins demà? Perquè mai apareix la parella ques embla la que els convoqjui a tots?). És una assemblea multitudinària amb un mateix o amb els altres jocs que poblen l’entorn de teatre. I sí, en aquell quadre còmic que desbarra surrealisme i un punt d’existencialisme: Què és aquí? Qui som nosaltres? Es pot ser un jo, per dins, diferent com qui gira la jaqueta per mostrar el seu costat de xou man? Davant d’un públic entregat es donen cita un centenar de persones, aparentment ben enumerades, que proven de resoldre el conflicte creatiu plantejat i de saludar totes juntes, des de la buidor de l’escenari.

Sergi López té una vis còmica innegable, que va conrear amb la mirada atenta de Jorge Picó, ara ja fa més de 20 anys. Però també sap jugar a favor la mímica, per controlar l’espai. Amb només una petita tarima i una cadira, que apareix al final d’entre caixes, és capaç de construir un relat impossible. Després d’aquesta peça, el duet Sergi López Jorge Picó van fer com a duet: 30/40 Livingstone (2011) qe no va tenir la mateixa projecció i encara Shakespeare a Benicàssim que es va quedar en una mena de leura dramatitzada al Temporada Alta (2013).

Antoine Lavoisier va sentenciar que l’energia no es crea sinó que es transforma. En aquest sentit, l’humor de Non solum ja hi era, ja estava creat, abans que el descobrissin el duet López /Picó. Simplement, ara li han donat forma d’espectacle. L’humor va lligat a la intel·ligència de la humanitat quan és capaç de riure’s de si mateixa. La situació  recoda a aquelles peces entre desbordants i intel·lectuals sobre la condició humana que es feian per alguns petits escenaris dels locals de nit. Recorden el Quid pro quo, per exemple?

“Visca la cultura subvencionada de Barcelona que, com a Vilanova i la Geltrú, l’acabes pagant sempre tu!” Implacable!