Primera crítica de Mel Güell

“Com t’imaginaves que seria, la vida, quan eres un nen?

[…]

[Jo] Una mena de pel·lícula, suposo. Ningú no es posava malalt, ningú no desapareixia. I un feia les coses perquè volia, no perquè les hagués de fer. Ara ja no ho sé. La gent es posa malalta, desapareix, es mor, i el que has de fer, l’única cosa que pots fer per no rebentar per dintre, és aguantar.”

Refugi, obra escrita el 1999 per Jessica Goldberg i estrenada el 2000 (Nova York). Traduïda per Carlota Subirós, va arribar als escenaris catalans per primer cop fa vint anys sota la direcció d’Oriol Broggi (2003). La Perla 29 recupera el text durant aquest maig en una nova peça dirigida per Mònica Molins i interpretada per Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig.

Refugi reflexiona sobre la família, sobre cuidar i sobre voler ser cuidat. Protagonitza l’obra l’Amy, una dona que, malgrat la seva joventut, es veu empesa a cuidar els seus germans: en Nat —supervivent de greus complicacions de la salut— i la Becca —adolescent que demana atenció a crits. La família: un refugi de les adversitats del món?, un deure? 

Aquests personatges, abandonats pels seus pares, s’insereixen en una escenografia costumista i senzilla —que no simple— que ens suggereix un rerefons d’escassetat material. Davant la inseguretat econòmica aclaparadora, el futur esdevé una falsa promesa i “l’única cosa que poden fer per no rebentar per dintre, és aguantar”.

En Sam s’introdueix inesperadament en aquest petit refugi i ens descobreix un panorama de personatges que no són ni blancs ni negres, sinó que es mouen en el terreny dels grisos i es regeixen per tensions contradictòries: quedar-se o marxar?, cuidar o abandonar?, aguantar o esclatar? “Ostia Amy, ets com… com una… com una llauna de cervesa sacsejada, a punt d’explotar”, li diu a l’Amy. 

Tal com explica Mònica Molins —i la cito textualment perquè no ho podia haver sintetitzat en millors paraules—, “Refugi és una comèdia fosca, o un drama lluminós”. El text de Goldberg ens situa en la quotidianitat d’una casa molt llunyana a les nostres, però que, malgrat això, ens és recognoscible. Refugi ens remet l’estil de Txékhov per la desbordant humanitat dels seus personatges i la implacabilitat de l’estructura dramàtica.

Refugi se situa en la més estricta quotidianitat i, malgrat això, al llarg de la representació de l’obra pesa sobre l’escenari un tel simbolista. Els personatges de Goldberg, vulnerables i captivadors, ens proposen reflexions que transcendeixen i que ens travessen en mil direccions.