La Dansa de la mort és un text que es creu que es va representar i ballar al segle XIV. Aquest macabre espectacle es va desenvolupar en tota la literatura europea, procedent de França. El tema de la mort va dominar la baixa edat mitjana, contra la qual no hi havia resignació cristiana, sinó terror davant la pèrdua dels plaers terrenals. Presenta, d’una banda, una intenció religiosa: recordar que els gaudis del món són caducs i que cal estar preparat per a morir cristianament; d’altra banda, té una intenció satírica en fer que tots caiguin morts, amb independència de l’edat o de la posició social, pel poder igualador de la mort. (Viquipèdia)
Szpunberg participa del gènere pertot anomenat macabre, amb l’afany manifest de denunciar la violència que travessa les migracions. Una vida, absurda com és, es desenvolupa on sigui amb una presència més o menys moderada de plaers. El desarrelament, el desamor o la desventura no n’aturen el curs, destinat a acabar igualment. Ens aferrem als plaers abans d’acabar al forat. I la violència? A diferència del destí fatal, ataca amb discerniment; a uns més que a uns altres. La dansa de la mort que enceta La Tercera Fuga posa sobre la taula l’evidència que, més enllà de basar la trama en una història familiar, l’obra parla en clau col·lectiva d’uns esdeveniments que es repeteixen, dia sí, dia també, en la història humana. Si bé és cert que totes ballem amb la mort des que naixem, també ho és que la mort ens iguala, sí, però la manera d’arribar-hi, no. El públic es pregunta, tal com ho fa el text, «qui explica la història amb minúscula?»; la de les exiliades, assassinades, nascudes en un aeroport. En un context de falsa pau i del no a la guerra anacrònic i desgastat, Szpunberg i Pijuan aterren al TNC amb una obra que ens imposa una mirada global sobre uns conflictes que volen que creguem aïllats. Cal obrir els ulls davant l’herència colonialista, xenòfoba i violenta que teixeix un desembocament lògic en els genocidis i conflictes bèl·lics que amenacen els nostres temps.
Dins l’obra, l’humor juga al seu joc preferit; el doble sentit. Ens riem dels accents i els tòpics que s’escupen de cada nacionalitat. Que si els argentins parlen com si estiguessin a punt d’eructar. Que si els catalans mirem la pela i només la pela. Sembla superflu combinar-lo amb la profunditat d’una crítica tan potent als discursos d’odi que amaren les orelles de qui viu avui en dia. Però, llest i esmunyedís, l’humor ens diu, veus com rius igual d’una cosa que de l’altra? No és absurd, tot plegat? Tot destensant la platea, amoïnada per la gravetat dels fets, no s’està, al mateix temps, de carregar de sentit tot allò que l’escena ens explica. Agraïm, des d’aquí, l’estalvi d’imatges cruentes, de l’arrogància de voler fer veure al públic que allò de què es parla és violent. Ho sabem, i quan ens veiem a nosaltres mateixes rient de tot això, el cop és dues vegades més dur, tot i la suavitat amb què l’humor ens ha bufetejat la cara. Ens sentim com una criatura que rep la seva primera lliçó moral: «ningú és perfecte, deixeu de barallar-vos». Encara necessitem que ens ho recordin.
Szpunberg no s’oblida, tampoc, de l’autocrítica. «Una porta oberta al món» és el lema que sobrevola les produccions del Teatre Nacional de Catalunya. Potser, com deixa entreveure l’autora, amb un lema no n’hi ha prou. I què hem de fer, doncs, no estrenar al TNC? Les contradiccions d’una artista que sobreviu a la tercera fuga de la seva nissaga potser ja són suficients per no haver-li de criticar que es vengui a la gran institució. Un parell de comentaris ben travats anuncien la radical autoconsciència de l’autora sobre la seva posició. I, a hores d’ara, freqüentar-se amb la créme de la créme de l’escena catalana no és ni cap sorpresa, ni res que qualsevol no faria si pogués. Unes clàssiques Clara Segura Crespo i Emma Arquillué, un divertit Carles Pedragosa, la dicció i presència estel·lars de Ton Vieira, excel·lent i ja vingut per quedar-se Biel Rossell Pelfort i l’aparició heterodoxa, però brillant, de Magalí Sare, només fan que brodar un text que funciona sol. Anna Castells, extraordinària, Sasha Agranov, Marc Joy, Olga Onrubia, Fede Salgado, Sergi Torrecilla i el desdoblament de la temporada Carles Roig/Pau Escobar completen un repartiment, en aparença, ben avingut i perfectament eficient.
Però això és una crítica i em toca, perquè així ho crec adient, ressaltar també l’altra cara de la moneda. Una adhesió, tot i que no sense revisió, al gènere de l’autoficció, fa que s’ampliï l’adequació d’una obra que resulta ser al podi de velles i joves, professionals i aficionades. La comparació amb altres obres de l’autora ens fa dir que aquesta no fa justícia a l’atreviment de les d’abans. Sense voler tancar amb la moralina que no es pot fer el que està fent tothom, sense voler caure en la dictadura de l’originalitat i no qüestionant el dret d’escriure sense parar esment a allò que està de moda o no, atribuiré el deix de decepció amb el format autoficcional, tot i que Szpunberg ha repetit una vegada i una altra que, a efectes pràctics, no ha fet una autoficció, sinó que ha begut de la vida per fer un text teatral, al cansament personal davant tal format, desgastat per l’ús exponencial. D’igual manera, renegaré sobre la Sala Gran perquè poques vegades he vist que potenciï, més que no pas fer una sensació d’excés, cap obra de les que s’hi instal·len, encara que La Tercera Fuga (amb escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau) ha superat el repte amb un èxit considerable.
Anna Ginestà
