La tercera fuga
Teatre Nacional de Catalunya, 15 de maig de 2025
En un present on les guerres i la violència són el pa de cada dia, mantenir la humanitat és un repte majúscul. Cal aturar el ritme frenètic amb què consumim informació, posar nom a les xifres i donar valor a les històries. Fer un exercici de dignificació i comprensió d’unes realitats que sovint ens són alienes. Potser no és un bon moment per parlar de jueus, es proclama al primer acte de La Tercera Fuga, però Victoria Spunzberg ens vol demostrar que és un bon moment per parlar de tot.
La directora i dramaturga parteix de la recerca sobre l’origen del seu cognom per explicar-nos un relat autobiogràfic transformat, gràcies a la col·laboració en l’escriptura d’Albert Pijuan, en un text d’autoficció rodó. Comencem com a espectadors de la Ucraïna dels anys vint, viatgem a l’Argentina dels setanta i acabem a la nostra Barcelona contemporània. Són uns cent anys d’història explicats a través de les vivències de les diverses generacions d’una família colpejada constantment per la guerra i l’exili.
El text de Spunzberg és una obra d’enginyeria, que es va construint lentament durant les gairebé tres hores seguides de funció. A l’inici cal una mica de paciència: la dramaturga aprofita el primer acte per bombardejar-nos amb dades biogràfiques dels protagonistes i del context social i polític de l’època. Però l’espera val la pena perquè ràpidament tot comença a fluir amb més lleugeresa.
Estrena l’escenari un radiant mestre de cerimònies (Ton Vieira) que encarnarà el paper de narrador, aportant els detalls que la dramatúrgia considera necessaris d’explicar. El ritme el manté un elenc molt divers però que, curiosament, no té protagonistes (per impossible que sembli sabent que hi veurem noms com el de Clara Segura).
Destaquen els accents argentins del segon acte (assessorament de Romina Cocca), la figura musical de Magalí Sare i les atractives transicions de Carles Pedragosa. Però Spunzberg aconsegueix coordinar un grup molt homogeni que entra i surt del focus d’atenció constantment al servei de la història.
Amb aquesta obra, Victoria Spunzberg esdevé la primera dona que dirigeix una creació pròpia a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta dada, sentida i celebrada repetidament els últims mesos, no ha de ser considerada una oportunitat excepcional subjecte a avaluació. Spunzberg, qui ja acumula una carrera plena d’èxits, encerta com qui no té res a demostrar.