La bellesa esmorteïx el soroll de la violència, de la injustícia, del dolor que, de vegades, malmet la vida. Per això, des del teatre on es refugien les protagonistes de Fins que acabi de ploure no se senten els bombardejos i, per un moment, pareix que la guerra no existisca. Però existeix i cala fins als ossos i és difícil espolsar-la. Així i tot, les dones d’aquesta història aconsegueixen apropar-s’hi.

Sense saber gaire l’una de l’altra, entre contes, danses i vestits, li furten temps a la mort i li canten a la vida i al seu gran aliat, l’amor; d’entre els anodins llegums que omplen el rebost del seu refugi, s’hi distingeix una macedònia, encara fresca, que, sens dubte, val la pena menjar-se abans t’atrape la intempèrie. La proposta es fa ressò precisament d’això: la vida sempre és ara i s’hi fa present, també, en els pitjors moments, en forma d’amistat, de coratge o, fins i tot, d’aprenentatge.

Maria Ten, doncs, ha escrit un text que ens situa en una de les pitjors situacions imaginables, però per desvetllar l’altra cara de la moneda, la que fa emergir la creativitat, la confiança i la bondat. Una vegada més, l’actriu i dramaturga, amb la cia Les Fugitives, signa una obra sensible i reveladora.

El Tantarantana l’acull en un escenari estret i llarg que, de vegades, funciona com una corda tibant i, d’altres, com un bressol. Les llums, igualment, subratllen aquest contrast entre fred i càlid. També, les interpretacions, que es mouen en un vaivé constant que et fan ser-hi en tot moment, en cos i ànima. Tot es conjuga perquè l’obra lluïsca senzilla, sense que s’abandone la càrrega simbòlica que l’enlaira més enllà de la història.

Ni de comtesses, ni de jardiners, ni de bons, ni de dolents, l’obra supera l’individu i l’etiqueta, per apel·lar al desig universal de la pau. Fins que acabi de ploure és exemple, com canta el tema de El Diluvi, de tendresa insubmisa i s’afirma com una proposta profundament humana i humanista, que mereix, indubtablement, una molt bona acollida.